Per què sí o per què no

La pregunta sensata no és per què no, sinó per què sí? No sé si vostès han estat testimonis de les primeres agitacions a les aigües profundes del país, i dels primers afloraments i si han vist com els corrents agafaven força i embranzida per concretar-se en aquesta poderosa onada que reivindica la independència? Han vist qui empenyia? Saben que sempre es parla de 4.500 entitats a favor i del 95% dels ajuntaments del país? No sé si han entès, com jo, que el gran mèrit de l'ANC, a més de la seva capacitat i eficàcia, va ser desvincular l'independentisme dels recels que entre els independentistes de diferents adscripcions generava la lluita pel poder? I no sé si s'han adonat que es pot considerar com el més vigorós dels moviments socials del país i que quan es parla de moviment transversal i popular no és únicament una descripció de la seva naturalesa sinó també la causa de la seva força? I si és així, per què això que s'anomena procés ha de passar forçosament per la presidència de Mas? Per quina raó, si la llista unitària, que són els que, amb més resignació que entusiasme per part d'ERC i les entitats, estaven disposats a sotmetre's a aquest lideratge, no ha aconseguit suficients escons? És lògic que ara s'exigeixi el suport dels que es van comprometre a no votar la seva investidura i qui sap si per aquesta raó han crescut? No els vibra encara a les orelles la rèplica que una i altra vegada hem adreçat als adversaris quan es retreien el tèrbol lideratge de Mas i els dèiem que és tot un poble i no un polític el que s'ha alçat? I per cert, no han notat cap pessigolleig a la consciència observant com el president condicionava la convocatòria d'eleccions a la seva reelecció? I com amenaça d'aturar les màquines si no se'l corona? Ara que l'independentisme ha esdevingut una força amb possibilitats d'accedir al poder, no és estrany que hagin crescut els esforços per controlar-lo per part de qui sempre ha governat aquest país. Però si ens preocupa realment l'èxit del procés i no qui el controla, i si tenim nocions bàsiques d'aritmètica, no és gens difícil entendre que ens cal sumar més complicitats i que algú amb l'historial del president Mas mai les arrencarà. La raó per la qual les CUP ara estan sotmeses a l'assetjament d'això que amb tanta gràcia anomenen el “Camamilla Party”, no té res a veure amb l'èxit del procés, té a veure amb la lluita pel poder i la distribució que se'n deriva. Jo sóc dels que confien en la seva solidesa i en la seva coherència, dels que pensen que han estat la millor notícia que ha tingut la vida política del país en els darrers anys, dels que s'estremeixen de felicitat sabent que no se'ls pot dominar amb càrrecs i poltrones, dels que saben que són pràcticament indemnes a la pressió d'aquests tristos mitjans nostres que tenen el cul llogat, dels que hem entès que només es deuen al debat honest i exigent que manté a les seves assemblees aquesta generació sàvia i compromesa que no puc deixar de contemplar amb admiració.