Un paradís sense sostre

Veiem aquí una mostra de com un panorama desolador pot esdevenir una obra d'art. A Girona aquesta paradoxa es dóna al Cinema Modern del carrer Nou del Teatre. L'edifici va ésser un nucli emblemàtic de la cultura del segle passat. Vinculat a l'empresa Grober SA, amb el seu patronat Foment de Cultura per a l'esplai i formació dels seus treballadors i de la ciutadania, fou un germen integrador durant diverses dècades. A les funcions de cinema s'hi sumaven representacions de teatre, concerts, i sobretot, la labor infatigable del mestre Josep Baró, director de la coral Cants de Pàtria, formada per un gran estol d'homes i dones que assajaven en una sala annexa –pràcticament on avui hi ha el Cinema Truffaut– i oferien concerts periòdics al mateix edifici i també al Teatre Municipal. Al costat hi havia l'escola del Foment de Cultura, també patrocinada per la Grober; ocupada posteriorment per
la UNED, i avui també vergonyosament desaprofitada per la Diputació, que n'és la propietària.

Passat el temps, l'edifici va quedar en desús i es va oferir en venda a l'Ajuntament; però va ser primera a adquirir-lo la senyora Casals, artífex de múltiples restauracions al Barri Vell. No obstant, l'alcalde Joaquim Nadal –que és un murri–, la va convèncer que no en faria res i finalment l'adquirent el va vendre al municipi. Però el drama va començar aquí: què se'n podia fer, d'aquell espai? Els diferents consistoris s'han anat passant la pilota, sense prendre cap tipus d'iniciativa, llevat d'obrir les portes als ciutadans les passades Fires perquè observessin l'estat deplorable del local, al qual, per faltar, no hi ha ni tan sols un sostre que l'empari. A les idees que s'han pogut expressar els ha faltat concreció. Repetidament hem opinat que hauria d'esdevenir una sala auxiliar del Teatre Municipal, del qual tan sols els separen tres metres escassos. Un lloc multidisciplinari, per assajar-hi, per fer-hi un magatzem, per projectar, per parlar amb les companyies...

Eudald Camps és un home erudit, crític d'art, vinculat al Cinema Truffaut, i amb una densa formació intel·lectual que inclou la seva passió per la pintura. És autor d'una obra que reflecteix en un conjunt de quadres –alguns, projectats sobre bobines de pel·lícules– interiors de l'edifici de l'antic Cinema Modern. Allò que avui és desolació, abandó, deixadesa, oblit... pot respirar també un encant especial, amb la llum que es filtra del forat d'un sostre inexistent i el perfil d'algunes andròmines que ocupen precàriament l'espai. L'Eudald és
un home reservat, silenciós, discret.
El seu art ha estat poc ensenyat a Girona, i en aquesta sèrie llança un crit de nostàlgia per un paradís perdut. Serà escoltat?