Imputats

Lluny de mi evocar periodísticament el temps, no llunyà, en què era magistrat del TSJC, exercint a la mateixa sala que ara coneix de la querella contra Mas i dues exconselleres de la Generalitat. Per això signo sempre els meus articles com a escriptor i mai com a magistrat (o magistrat jubilat). I també per això evito escriure de casos judicials malgrat més d'un suggeriment sovint vehement. I ho evito especialment si estan en tramitació, vius, com es diu en l'argot judicial.

Però arran de les imputacions contra els polítics esmentats han estat tantes les inexactituds, aproximacions errònies, judicis d'intencions esbiaixats i barbaritats jurídiques que s'han dit que aquesta vegada crec inesquivables algunes consideracions. Per exemple:

1. D'alguns comentaris sembla desprendre's que per als magistrats esmentats (i especialment pel que va tenir la dissort d'ésser nomenat instructor de la causa) l'assumpte produeix profunda felicitat, alt goig i durador plaer. No tothom sap que la sala està composta per cinc magistrats més el president i que, com que aquest darrer està exempt d'instruir causes, ha d'assumir aquesta feina algun dels cincs restants. En estar tots ells capacitats per igual, és el resultat d'un sorteig escrupolosament practicat el que assigna aquella funció instructora a un o altre, funció, com he dit, qualificada per alguns de gairebé festiva o fronterera amb un aquelarre.

2. Ja farà més d'un parell d'anys, quan l'assumpte començava a enverinar-se i quan d'un horitzó encara llunyà n'emergien els primers núvols tempestuosos, un dels actuals magistrats, sortint de l'enterrament d'un company i potser ensopit per aquell ambient fúnebre i depressiu, va dir-me: “T'imagines que no s'entenguessin i la cosa agafés estat judicial...? La que ens cauria a sobre.” Jo, que acabava de reconfortar la vídua, vaig haver de continuar fent-ho amb ell i, encara que amb convicció minvada, vaig contestar allò de “no, home, tranquil, com vols que la baralla agafi estat judicial?, segur que hi haurà alguna mena d'entesa abans”.

3. Aquell company, com els altres, no volia beure d'aquest calze. En data tan reculada ja començava a anguniejar-se. Angoixa anticipatòria, que diria un psicòleg. És comprensible. Aquell magistrat i els altres no estaven fora d'aquest món; hi viuen de ple, ells i les seves famílies, amb fills que van a col·legis de Barcelona i amb dones o marits que van a comprar al mateix supermercat dels veïns fent les cues de rigor. Tots ells són catalans i catalano-parlants, llevat d'un que no cal dir que l'entén perfectament. Tots viuen a Barcelona i, pel que sembla, amb la intenció de no moure-se'n més, atès el seu total arrelament i la dificultat d'arribar a aquella destinació.

4. No sé com pararan el diluvi, però el que sí sé és que no ho faran precisament amb alegria. I no per la revifalla d'alguna llaga d'estómac, que també podria ser.

Per tant, si amb motiu d'aquestes imputacions s'organitza al passeig Lluís Companys alguna més que legítima i saludable manifestació de protesta, hauria de quedar clar contra qui s'adreça, fer-se evident que el seu destinatari té residència a Madrid i que res no té a veure amb un Poder Judicial al qual la majoria absoluta del PP fa legislativament, i com a tants de nosaltres, cada vegada més captiu.