Als meus alumnes
Als meus alumnes de primer de batxillerat els dic que la literatura no és pas un joc de compartiments estancs, sinó més aviat un ‘contínuum' que no té aturador
Aquests dies que he tornat a fer classes en un institut, disset anys després de no petjar les aules, m'ha assaltat un record no pas de la meva primera etapa com a professor de secundària, en els anys noranta, sinó d'una de les primeres classes a què vaig assistir com a estudiant de BUP, ara fa trenta-tres anys. El dia que vull recordar, el professor d'història se'ns va presentar a l'aula i, en comptes d'escriure a la pissarra el temari que seguiríem durant el curs, ens va passar una fotocòpia amb un poema de Bertolt Brecht. Es tractava del titulat Preguntes d'un treballador que llegeix: una peça d'inequívoca intenció marxista, que, en la traducció de Feliu Formosa, comença dient: “Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes? / Als llibres hi ha noms de reis. / Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”. No l'havia tornat a llegir, aquest poema, ni hi havia tornat a pensar mai més, fins fa uns quants anys, quan Formosa va publicar unes versions de l'autor alemany. Llavors, en descobrir aquesta poesia entre algunes més, vaig sentir una emoció molt fonda: aquella era una evocació que devia cremar en somort en la meva consciència, perquè la lectura dels versos me la va fer renéixer amb la força d'un foc que branda.
Hi he pensat, i hi penso, aquests dies de retrobament amb el noble art d'ensenyar –o, si més no, de fer-ho veure–. Si hi ha un aspecte que voldria que quedés molt clar als meus alumnes de primer de batxillerat és que la literatura no és pas un joc de compartiments estancs, sinó més aviat un contínuum que no té aturador, un flux en el qual la tradició no deixa mai de fer-se present –de ser present– en la modernitat, com va explicar Eliot en el seu cèlebre assaig Tradition and the Individual Talent. Ni que sigui per ser contrastada o, fins i tot, revocada per aquesta darrera. És per això que, en estudiar la poesia trobadoresca, els vaig fer conèixer el poema Albada, de Gil de Biedma –una irònica represa del tema de l'allunyament dels dos amants amb la primera llum de l'alba, motiu d'un subgènere de la lírica medieval occitana–. I, en abordar la colossal figura de Ramon Llull, vaig voler parlar-los de la relació entre el Llibre d'Amich e Amat, del mallorquí universal, i el Llibre d'amic, de Joan Vinyoli. L'home que, en l'autobiogràfic i doctrinari Cant de Ramon, va deixar dit “Vull morir en pèlag d'amor”, proporcionava al segon el relat d'una experiència mística que el barceloní no trobava enlloc més de la tradició pròpia (“He naufragat en una mar profunda: / no em parleu de platges”).
En tot això de les fructíferes relacions literàries, ara fa uns quants dies que dono voltes a dos poemes de sengles autors ben diferents de la tradició anglosaxona: l'irlandès Patrick Kavanagh (1904-1967) i la nord-americana Sharon Olds (1942). El del primer es titula Memory of my Father, i comença amb aquests dos versos tan emocionants: “Cada home vell que veig / em recorda el meu pare”. El poeta il·lustra la seva tesi amb dos exemples: dos homes vistos en dues ciutats diferents, un que ensopega amb el cantell d'una vorera; l'altre que fa sonar patèticament un violí. Vells, tots dos. Tant l'un com l'altre li recorden el seu pare: “Cada home vell que veig / en un octubre de tons tardorencs / sembla que em digui: / «Un cop vaig ser el teu pare»”.
El de Sharon Olds, The Guild (El gremi), és un punt més fosc que el del patriarca irlandès tan admirat per Heaney –la majoria de poemes que conec d'aquesta autora ho són–. Ens hi presenta un vell, l'avi del jo del poema, que seu davant una llar de foc amb una copa a la mà. Al costat, hi té un home jove, i aquest, tot bevent com el vell, aprèn del primer l'ofici d'oblidar (“he learned the craft of oblivion”). El jove és l'aprenent, i, segons el poema, acabarà superant el vell en crueltat i en oblit. Sabem que, al capdavall, el jove és el pare del jo (i, doncs, el pare de la poeta).
Quines dues actituds més diverses, les de Kavanagh i Olds! La literatura, però, serveix per commoure'ns sempre amb la veritat. I per fer-nos viure (o reviure) un minut sencer de benaurança, com va escriure Dostoievski.
