L'edat adulta del món i nosaltres

Res del que passa en l'àmbit polític, des de la trama corrupta que posa en entredit el PP, el partit de la majoria absoluta d'altres temps, fins als darrers escàndols que afecten institucions com el Palau de la Música, no és gratuït. Ni ho són els nombrosos escàndols protagonitzats per Berlusconi, i dels quals haurà de retre comptes si perd la immunitat. Tot té a veure amb el mateix punt de partença, que és l'origen de tots els embolics presents i futurs, si no s'aclareix de soca-rel. No és lògic que un grau de corrupció tan elevat es doni en estats com Itàlia i Espanya, tan vinculats a l'Església catòlica i a la seva jerarquia. Aquí hi ha alguna cosa que falla. Amb tot el xàfec que cau a la seu del PP, dijous passat la secretària del partit, Dolores de Cospedal, encara seguia insistint que el seu partit està sent perseguit. No per la justícia, ni pel fiscal de l'Estat, sinó pel partit que governa. Les seves declaracions no puc deixar d'associar-les a les declaracions dels bisbes espanyols, que uns anys enrere deien exactament el mateix. Els perseguits aleshores eren ells, i en conseqüència, l'Església (la part pel tot). I ja s'ha vist que no.

El que escau de veure, però, és una altra cosa més important. Vivim en un món que no és el que pensem que és. El nostre món és secularitzat. I la secularització és una categoria hermenèutica de la modernitat, i com a tal ha estat considerada i estudiada des de tots els àmbits, especialment el filosòfic i el teològic. I tots dos estan d'acord que la secularització implica un canvi radical en la visió que teníem del món: el nostre és un món sense Déu. I que ningú s'espanti, ja que en principi això no és ni bo ni dolent, sinó que simplement és. La filosofia moderna situa la humanitat com a subjecte de la història en lloc de Déu. Comprenc que aquest plantejament filosòfic pot semblar blasfem als qui professen la religió catòlica o qualsevol altra derivada d'aquesta. El meu consell és que, abans d'escandalitzar-se, obrin els evangelis i contemplin pas a pas la vida i la predicació de Jesús. I arribats al final, els aconsello que meditin a fons sobre qui el condemna i per què se'l condemna, i comprovaran que primer fou titllat de blasfem pel Sanedrí, i després, acusat de sedició per Ponç Pilat. D'un delicte religiós a un delicte polític. Dos poders tan antagònics com enemics recíprocs condemnen un home innocent, estimat per les seves obres i seguit per la gent senzilla per la força de les seves paraules i la seva autoritat moral. Ell tot sol va posar de manifest les trampes de la religió institucional i els vicis de la religiositat humana. En la profunda humanitat de Jesús, que mai no va proclamar la seva pròpia divinitat (hauria estat una blasfèmia en la societat teocràtica jueva!), és possible veure-hi una moral que brilla per si mateixa i un sentit de la justícia que contempla la condició humana amb uns altres ulls que els religiosos. Ja no cal dir que el Déu que queda exclòs en un món secularitzat com el nostre és el mateix que Jesús va excloure, i tanmateix aquest Déu és el que perviu en les institucions religioses, i aquestes són l'àlter ego d'aquella primera que condemnà Jesús. Es comprèn que el malestar i la incomoditat que sentim siguin grans, ja que també és gran la confusió que alimentem. Ens neguem a ser adults i pensem que la religió és –per si mateixa–un bé, i no sols no és així, sinó que és així que res no encaixa. L'Església de Ratzinger no assumeix la realitat històrica d'un món secularitzat en el qual la religió tradicional perd el sentit que tenia, a partir del que és sagrat, que no té cabuda en el món profà; un món estructurat des de la laïcitat i els principis ètics. Ja fa temps que arrosseguem el llast d'una jerarquia eclesiàstica bel·ligerant, que ha anat de bracet amb el partit que ara fa aigües i aigües tèrboles, i que reclama un protagonismes que no té. Que valgui de mostra el repte que llançà el cardenal Rouco, com qui llança el guant: «Las palabras del Papa no se tocan.» Un estirabot a propòsit de la proposta del diputat Herrera, en la qual qüestionava l'opinió del Papa sobre l'eficàcia dels preservatius en cas de contagi. La proposta no prosperà i el guant que llançà Rouco, que suposa una clara ingerència, ningú l'ha recollit. Una petita mostra del pes que una institució religiosa en una societat estructuralment democràtica i culturalment premoderna. Si sense ètica no hi ha estètica, com digué el professor Valverde durant el franquisme, comença a ser hora de pensar què més no hi pot haver sense ètica. No hi pot haver el que pensem que hi ha. I cada dia tenim proves que ho demostren. Ens neguem a ser adults i aquí tothom se n'aprofita.