Rugbi

Anglaterra organitza aquests dies el mundial de rugbi, un campionat que es va inventar el 1983 per enfrontar les grans seleccions del nord amb les del sud. Les Anglaterra, Gal·les, Escòcia, Irlanda, França i Itàlia, contra Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica i l'Argentina. És la tercera competició en volum d'espectadors i negoci per darrere dels Jocs Olímpics i del mundial de futbol. I, de moment, el més destacat d'aquest any és l'eliminació dels locals al bressol d'un esport que, com molts d'altres, van inventar ells mateixos. Austràlia va deixar fora el quinze de la rosa a la meca de Twickenham. Provoca enveja o admiració que un país anomenat Regne Unit de la Gran Bretanya no tingui selecció nacional, perquè les seleccions nacionals són Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda, com el regne d'Espanya hauria de tenir les seleccions nacionals de Catalunya, Castella, Galícia i el País Basc. Veure els néts de la reina animar dues seleccions diferents sense que després els xiulin com a Gerard Piqué és molt indicatiu del grau de civilització... o d'educació. No en va, aquest és l'esport que va unir a Sud-àfrica blancs i negres, gràcies a l'habilitat política de Nelson Mandela. Però, més enllà d'això, encara que sense obviar-ho, el que em sembla fascinant del rugbi és que el tòpic que és un esport de brètols jugat per cavallers és cert. Xocs amb força, però sense violència. Un esport d'equip, i no 10 i Leo Messi. Àrbitres amb micròfon per explicar les jugades conflictives al públic i als espectadors, que es poden veure repetides al marcador i que eviten àrbitres imparcials i joc brut. Aficions que es respecten. I, al final del partit, guanyi qui guanyi, passadís del perdedor al guanyador i del guanyador al perdedor.

No els sembla una gran metàfora? De com hauria de ser la política, de com hauria de ser la vida. De com educar els nostres fills. A Itàlia van decidir apostar-hi. I nosaltres?