Dignitat

Ho llegíem ahir. Els metges donaran una mort digna a l'Andrea. L'hospital de Santiago, que mantenia amb vida la nena gallega de 12 anys en contra de la voluntat dels seus pares, ha canviat de criteri. L'acord va arribar aquest dilluns després d'una reunió entre metges i pares, amb la intermediació judicial. Establirà precedents o no, perquè tots els casos són diferents però parteixen del mateix raonament, el dret a decidir per una mort digna. Ha de ser molt trist i d'una impotència insuportable veure que pots decidir quan dónes la vida al teu fill però no tens la llibertat per decidir deixar-lo morir en pau. Voldria pensar que entre tots els informes, opinions i arguments que el jutge ha escoltat ha tingut present una veu que es va fer tristament famosa precisament per reclamar el mateix. Em refereixo a un altre gallec, Ramón Sampedro, tetraplègic per culpa d'un accident. Sampedro va recollir els seus pensaments a Cartas desde el infierno, on entre d'altres reflexions escriu estirat des del llit: “La vida ha de tenir un sentit, i té sentit mentre esperes alguna cosa. Gairebé mai –o mai– sabem què és, però mentre tenim un cos sensible i viu ens possibilita disfrutar del sentit de la llibertat que ens dóna el seu moviment. Sempre tindrem aquesta sensació de poder anar d'una banda a l'altra a buscar aquesta cosa indefinida i meravellosa que ens allibera de la rutina i del monòton cansament de lluitar per viure d'una manera normal.” Explica que “ningú vol morir, però quan estàs en una cruïlla de camins i ja coneixes com n'és d'horrible un dels dos, el més lògic és que decideixis seguir per l'altre perquè tens l'esperança que pugui ser millor”. Això és el que va decidir Sampedro en un acte de llibertat personal que qualsevol govern, l'espanyol inclòs, hauria de poder garantir a tots i cadascun dels seus ciutadans: el dret de poder decidir lliurement què fer amb la seva vida. “Ni l'Estat ni la ciència –com diu Sampedro–, no hi ha millor protector d'una vida que el seu propi amo.”