«Titanic 2»

Diu la història que mentre el Titanic s'enfonsava el capità va ordenar a l'orquestra del transatlàntic que continués tocant. Aquesta imatge em sembla la més perfecta per descriure gràficament la situació estatal. Estem en una situació molt greu, tant econòmicament com políticament, i el gran timoner, molt hàbilment, ha manat a l'orquestra que toqui, i així una gran majoria és feliç, està contenta i balla despreocupadament. La pregunta és: fins quan durarà la festa? Els que estudien els comportaments socials diuen que les societat poden passar fàcilment de l'eufòria a la histèria, i ja sabem per experiència que als extrems mai no hi trobarem la virtut. I el més trist és que nosaltres tampoc no podrem al·legar ignorància, ni tan sols dir que ens han enganyat. En tot cas, podrem acusar-nos d'haver-nos cregut les mentides perquè ens era més còmode, perquè acceptar la realitat ens és molt incòmode. Però el que sí que sabem segur és que, com aquell jove que sense remei es fa adolescent, un dia ens despertarem d'aquest miratge i ens sorprendrem de les destrosses i potser ens avergonyirem de la nostra omissió.

Tots els organismes internacionals, els millors economistes, premis Nobel, el Banc d'Espanya... ens avisen reiteradament que anem malament; i el govern, amb una enorme prepotència, els rebat dient que tots s'equivoquen perquè només ell sap realment com estem i cap on anem. Aquí, el nostre gran timoner, amb dues classes d'economia en fa prou per dirigir aquest estat, sense l'ajut de ningú i fins i tot en contra de tothom. La inconsciència i la ignorància, quan s'ajunten, provoquen sempre temeritat, i quan qui ho pateix és qui és, el més fàcil és que porti el país a la fallida.

El governador del Banc d'Espanya ens ha tornat a avisar per enèsima vegada, i ha dit que les polítiques laxes en la despesa del govern de l'Estat han comportat que ara només s'ingressi el cinquanta per cent del que es gasta. Permetre que s'arribi a aquesta situació demostra la temeritat de qui ens condueix, però també nosaltres, per omissió, hi tenim part de culpa. Algunes mesures d'increment de la despesa populistes les hem aplaudit pensant més amb el cor que amb el cap.

Fa uns dies, un diari de Madrid va fer un estudi del pressupost general de l'Estat, per veure quanta despesa supèrflua hi havia. En vestuari dels ministres, 132.420 euros. En gratificacions, 33.662 euros. Tres milions en atencions protocol·làries. Dietes per als ministres, 196.561 euros. I per a obsequis, sopars i dinars tenen 6.000 euros cada dia entre tots. No continuo, però el total el deien en pessetes, i eren 100.000 milions de pessetes. 600 milions d'euros. Aquest exercici seria bo que algú també el fes quan es presenti el pressupost d'altres institucions: Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments...

Ara s'ha d'aprovar el pressupost del 2010, que ja ve amb l'anunci d'un increment d'impostos i amb reducció en les partides de despesa en inversió i en recerca i desenvolupament. Si s'aprova aquest pressupost tal com és ara, el gran timoner ens haurà portat contens fins al final. Després algú ja escriurà la història, i durant molts anys pagarem aquesta festa. Això sí, l'orquestra no para de tocar.