El Lluís i la Neus

Dijous que ve commemorarem el 75è aniversari de l'assassinat del president Companys. I ho farem sense que des de l'Estat s'hagi fet ni un sol pas per anul·lar el vergonyós consell de guerra que el va condemnar a mort. Per tant, en ple segle XXI, Lluís Companys –com Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Carles Rahola i milers de represaliats més– continua sent un delinqüent a ulls de la justícia espanyola. Ni l'anul·lació de la causa ni cap gest de desgreuge per un crim que hauria de fer tremolar tots els demòcrates. Silenci administratiu, a diferència del que han fet les autoritats franceses i alemanyes. Silenci administratiu per amagar la seva manca de decència i per continuar, tants anys després, humiliant les víctimes. Silenci administratiu amb la marca del PP o del PSOE (tanto monta, molta tanto) per demostrar que a l'Espanya postfranquista encara li queda camí per poder-se considerar un estat plenament democràtic.

Fa 75 anys, a Barcelona, el franquisme va afusellar la cara més visible de la Catalunya derrotada. En aquells moments dramàtics, molts republicans exiliats a l'Estat francès es jugaven novament la vida en la lluita contra l'ocupant nazi. És el cas d'aquella pagesa i infermera, veïna dels Guiamets, que responia al nom de Neus Català. L'aventura va durar fins que un 11 de novembre del 1943 va ser detinguda, juntament amb el seu company, Albert Roger. A partir de llavors li va tocar viure en dues sucursals de l'infern a la terra: els camp de concentració de Ravensbrück i Hollneschein. Però la presonera 27.534, a diferència de la majoria, va sortir-ne amb vida. I la setmana passada va complir els 100 anys. Aquella nena que fa tant temps caminava descalça pels carrers dels Guiamets ha celebrat un segle de dignitat i coherència. I de combat contra el feixisme i el nazisme. El mateix monstre que, fa 75 anys, va disparar contra el president de Catalunya.