Ens en sortirem?

¡Éramos pocos y parió la abuela! No tot ho tenen poc acollidor, els nostres veïns castellans. El refranyer popular, per exemple, és un compendi de tradicions, costums, defectes, virtuts, vicis i exemplaritats. Els catalans són menys literaris i toquen directament problemes del cada dia, del viure i de les realitats. El que citaré és d'una cinquantena que fa un segle que corrien de boca en boca, just publicats. El fulletó es titulava Lo llibre de les cent veritats i el refrany que he triat diu així: “Soltera, beata i vella, no tindràs pau a prop d'ella.” D'una realitat que esparvera. Espanta sols de pensar a envellir-hi a la vora.

En corre algun, de refrany de l'actualitat de Catalunya, que reculli les inquietuds de la gent gran, amb esperances de viure en un ambient de pau? Talment podria ser la nostra terra catalana –en les trasbalsades i amenaçadores aigües de turmenta que bramen prop d'Europa, i que per la part del veïnat del sud-est, unes races que en no tenir guerra l'enyoren, l'exemplar d'una mítica convivència de races, d'idees, de pensaments, d'ideologies, de deus en veneració i de port d'embarcament cap als paradisos– la que fes de dida, de refugi temporal per deixar el cervell turmentat que trobi l'equilibri entre l'afany de viure i el de matar o morir? Si ens poséssim d'acord –és una quimera, ja ho sé– i alcéssim la veu impregnada d'aromes de pau vertadera, amb el prestigi que dóna la cultura, l'art, el treball i el pensament aglutinador d'idees comunes i pensaments desenvolupables que ajudin a mantenir la progressivitat canviant de la vida i mantenir l'anhel estimulant dels lliurepensadors, si ens hi poséssim, podríem ser la punta de llança que reunís est i oest, tot i que hauríem d'ensenyar la meravella de viure en pau, la cohabitació i el respecte entre creences, la igualtat entre les persones, el respecte per les dones i el seu dret a la vida en llibertat. No és fàcil. No hi ha res fàcil per obtenir una victòria semblant. Aconseguir la pau i el respecte per les idees, les religions, la vida en pau, la il·lusió de viure-la, de gaudir-ne, de compartir-la i de propagar-la. El món civilitzat havia vist sempre Catalunya com una mena de pregoner de treball, eficiència, laboriositat i estima a les arts i a la terra que trepitgem. Em perdo en una nuvolada baixa, quan parlo del que podria arribar a ser la nostra Pàtria. Entre núvols, el cap se'm refreda, el cervell perd la capacitat d'estímul i desperto del somni, assegut a la taula (i llit gairebé) del meu despatx, des d'on faig volar la imaginació, fent futur, fent país, idealitzant-lo i, des d'allí contemplo la verdor de la terra i la blavor del mar, les terres conreades, els blats moguts pels vents, els distints tons de verd d'alzines, roures i pins, vivint en pau i la remor de les ciutats amb gairebé perenne moviment del treball i la vida que circula, orgullosa de la mare que ens va parir i que ens manté vigilants. No passaran!