La columna
Capellans
Veurem fins on podrà arribar el papa Francesc en la seva croada contra les teranyines episcopals
Fins i tot els qui mai hem volgut saber res de la capellanada ni del cínic adoctrinament amb què solen pontificar sobre matèries que els són tan alienes com la
família o el sexe, hem de respectar que
els creients hi trobin refugi espiritual i bàlsam per a les seves angoixes terrenals. Fins i tot els qui mai hem combregat amb els seus sermons ni ens hem sotmès a les seves penitències, hem de reconèixer la feina admirable que l'Església està fent
en aquesta època de crisi infernal a través del seu braç solidari, és a dir a través de Càritas. Fins i tot els qui mai hem notat
un calfred quan les televisions ens mostren la fumata
blanca enlairant-se damunt el cel blau de Roma ni tampoc ens desperta gens ni mica d'interès allò que succeeix rere les cortines del Vaticà, estem seguint amb molta expectació i certa esperança fins on serà capaç d'arribar –o fins on li permetran d'arribar– el papa Francesc
en la seva croada contra les teranyines episcopals.
Per això, els qui tenim la sort que cap capellà ens hagi posat mai la mà a sobre –ja fos per pegar-nos amb el regle o per acaronar-nos amb la libido– hem d'estar més que mai al costat de les víctimes de la pederàstia i hem de desitjar també que s'acabi imposant el sentit comú dels religiosos que reclamen l'abolició de l'abstinència carnal obligatòria. Perquè la primera qüestió té molt a veure amb la segona. Ho sap prou bé Jorge Bergoglio, que aquests dies intenta doblegar l'oposició dels sectors més reaccionaris de la jerarquia catòlica que tan sinistrament han maniobrat en el sínode on s'ha plantejat obrir l'Església a nous models de família. Rere la imposició del celibat hi ha la comissió d'abusos sòrdids massa temps silenciats, en unes proporcions tan gegantines que són dignes d'una organització criminal. Per això els clergues que practiquen el celibat per convicció, no pas per obligació, també haurien de fer costat a l'aperturisme liderat per Bergoglio. L'abstinència –sexual o de qualsevol tipus– no té res
de dolent sempre que sigui voluntària. Aquest hauria de ser l'onzè manament.
