Després del 27-S

Els resultats són a la vista: 47,8% de vots per la independència i 39,1% en contra de la independència. L'independentisme, amb 72 escons, ha guanyat les eleccions. ¿Ha perdut el plebiscit? No ho podem saber perquè, tot i ser unes eleccions de facto plebiscitàries, no acabaven de ser ben bé un plebiscit i no sabem quants vots independentistes han anat a una coalició que no es proclamava independentista, tot i que sí sobiranista. Encara, doncs, no hem pogut comptar els vots a favor de la independència, tot i que les tres quartes parts dels catalans són partidaris de fer-ho. En tot cas, malgrat una forta campanya d'intimidació i de mentides, quasi la meitat dels votants han dit explícitament “prou!” a un Estat que és secularment hostil a la nació catalana. I amb un elevadíssim nivell de participació, que fa que ningú no pugui parlar més de majoria silenciosa. No sé com anirà tot plegat, però ¿és que algú pensa que en endavant es pot governar Espanya contra Catalunya (o contra la meitat de Catalunya) o simplement judicialitzant la política, com si no hagués passat res? És veritat que, per part catalana, una aritmètica parlamentària que algú ha qualificat de diabòlica tampoc no facilita en aquest moment les coses. Però cal esperar que tothom estigui a l'altura de les circumstàncies i que ningú no oblidi les lliçons històriques de Solidaritat Catalana, tant les d'abans com les de després del triomf del 1907.

I ara, per distanciar-me una mica de l'estricta actualitat política, voldria referir-me a dos retrets que se solen fer a l'independentisme i que a vegades fan algun efecte en persones de bona fe. El primer és el de fracturar Catalunya i de posar en risc la cohesió social i la convivència. ¿Des de quan constatar i reconèixer la pluralitat és provocar la divisió? ¿És que val més emmascarar-la, ignorar la realitat i silenciar la meitat de la població? Afortunadament, en el poble català hi ha pluralitat, i cal remarcar que aquesta no es basa pas en la diferència dels orígens familiars com algú ignominiosament ha vingut a dir-nos amb un tuf de lerrouxisme que recorda massa altres temps. Dir que voler conèixer i acceptar democràticament la realitat és fomentar l'odi són ganes d'ofendre la intel·ligència.

L'altre és el retret d'anacronismE. Seria anacrònic reclamar la independència per a Catalunya ara que, en el nostre entorn, ja cap estat no és plenament independent. Ja ho sabem que l'estat del segle XXI no és com el del segle XIX. S'ha dit sovint, i amb raó, que l'estat actual està limitat per dalt per processos d'interdependència i d'integració, i per baix per processos de descentralització i de subsidiarietat. Ara, no és veritat que els estats hagin entrat en crisi: l'Europa actual és l'Europa dels estats. Però nosaltres no reclamem un estat com els del segle XIX. No volem cap més independència que la que tenen actualment, per exemple, els danesos o els austríacs. Pregunteu-los si els faria gràcia deixar de ser independents de la manera que se'n pot ser avui. Se'ns diu que la nostra reivindicació és un intent anacrònic de crear fronteres, quan el que toca és anar-ne suprimint. I és veritat que cal rebaixar fronteres, però bé hem de poder fer les nostres lleis (amb els condicionants inevitables, ja ho sabem) i administrar els nostres impostos en els nivells intermedis entre el municipi i la Unió Europea, com ho fan els altres pobles d'Europa que tenen una existència normalitzada. ¿Oi que cap estat no pensa renunciar-hi? Quan el retret d'anacronisme se'ns fa des de la comoditat de tenir un estat propi indiscutit i amic, no puc evitar de pensar en el ric que diu al pobre que el diner no fa la felicitat.