Femer

“En un dels seus llibres, Milan Kundera rebutja la idea de Déu perquè, segons ell, un Déu no hauria creat un món on fos necessari cagar.” Així comença un extraordinari assaig breu de l'escriptor i crític d'art John Berger. Berger troba que aquesta afirmació de Kundera, més enllà de l'acudit, té un deix típicament elitista, el d'aquells que de seguida transformen una repugnància natural en una indignació moral. Berger parla d'això perquè en el seu assaig (Una carretada de merda en la traducció catalana) explica el ritual que segueix per netejar la seva casa de pagès a l'Alta Savoia: “Fa una setmana”, escriu “vaig buidar i enterrar la merda de l'any”. Berger pensa en les deixalles de l'energia rebuda i cremada durant l'any, en les lleis de la natura i del llenguatge, en la convivència d'una pomera amb una tifa de vaca, o en la florida perfumada d'un lilà enmig d'un femer. El nostre artista viu més suggerent i profund, més compromès amb la terra que trepitja, és probablement Perejaume. Per això no em va sorprendre que, en un acte acadèmic, Perejaume no tingués cap mania –com Berger– de posar la imatge d'un femer al centre de les seves reflexions d'artista. Lluny del paisatgisme de la pintura burgesa, Perejaume mai no mira la terra des de la finestra estant. Ell reivindica els vells pagesos del passat, amb l'esquena corbada de tant tractar la terra cara a cara. I per això troba en el femer una metàfora substancial sobre la qual bascula la nostra existència. El femer és un espai d'oblit, de mort i de rebuig, però també ho és de fertilitat i, per tant, de vida i de continuïtat. Com que entén bé el lloc que ocupa un femer en l'ordre de les coses, Perejaume va bastint una obra lligada a la terra que reafirma les recurrències de l'art i que explora la permanent novetat que l'artista autèntic descobreix en la repetició del que pot semblar vell. Tornem a Berger: el perfum d'aquell lilà al costat del femer el transporta a un jardí pretèrit, “de molt abans que el lilà o la merda tinguessin nom”.