El debat a morir

Jo no sé què és veure morir un fill. Tinc la immensa sort de no saber-ho però recordo perfectament que els meus avis ploraven desconsolats i enfonsats pel dolor quan la seva filla (la meva mare) moria amb només quaranta-vuit anys. No trobaven consol enlloc. Anys més tard ens explicaven, a mi i als meus germans, que només el fet d'haver-nos d'ajudar a créixer els va donar el valor necessari per seguir endavant.

Quan aquestes darreres setmanes els pares d'Andrea, aquesta nena gallega amb una malaltia degenerativa des dels vuit mesos (ara tenia dotze anys), varen haver de fer públic el seu drama per demanar que deixessin expirar la criatura en pau, una immensa pena que trencava el cor a bocins planejava en cada una de les paraules que sortien dels seus llavis. Ells, els progenitors amatents, havien de defensar el dret de la seva filla a deixar de patir i a anar-se'n dignament.

¡Com n'havien d'estar de segurs i de desesperats davant el turment de la criatura! ¡I que convençuts que el que feien anava a favor de la seva estimadíssima Andrea per fer del seu drama una qüestió pública i demanar, davant dels mitjans de comunicació, que no li allarguessin innecessàriament la vida i la deixessin acabar en pau!

Veient la fortalesa, la seguretat i la contenció amb què exigien finalitzar aquell sofriment; intuint el camí difícil i ple d'entrebancs i, a la vegada, ple d'estimació recorregut fins aquí, només es podia, des del més absolut respecte, estar d'acord amb el seu criteri.

Més enllà dels necessaris debats ètics, ¿com es pot qüestionar ningú la compassiva decisió d'aquests pares d'exigir que finalitzés aquella agonia inhumana? Quan uns progenitors que han estimat i cuidat i estimen i cuiden la seva filleta de manera incondicional i que no voldrien haver de perdre-la per res del món demanen que se la deixi morir sense allargar el patiment és que el debat, i un debat amb majúscules, ple de contradiccions, tristor i amargura, ja l'han fet. Ells l'han fet i a nosaltres, els forans al seu suplici, només ens toca (si és que ens toca alguna cosa) donar-los confort des del més absolut respecte.