Ada Colau

El protagonisme que ha agafat Ada Colau en la defensa dels imputats del 9-N ha sorprès molta gent, sobretot independentista. I el cert és que no hauria de sorprendre perquè el suport de l'alcaldessa de Barcelona no és a Artur Mas per independentista sinó al president de la Generalitat per haver portat el dret a decidir a l'extrem. Ada Colau, que aquell 9-N va votar “sí-sí”, sempre s'ha mostrat partidària que Catalunya decideixi el seu futur i que es faci una consulta. El dia que va ser investida es va encarregar de fer constar aquest compromís en el seu discurs i va aclarir que la capital del país sempre li faria costat. Si Ada Colau sempre ha estat en aquesta posició, per què sorprèn tant que dimarts abanderés la mobilització en suport de Mas, Rigau i Ortega? Doncs exactament per això, perquè eren Mas, Rigau i Ortega. És a dir, que a diferència d'altres companys seus d'ideologia, li importava més la figura institucional i el gest que havia fet en favor del dret a decidir, que no pas el cognom, el partit d'on prové o la resta de polítiques executades. Ahir Colau va dir que una persona pot ser independentista o federalista en funció de qui lidera el procés. M'imagino que aquest teorema també deu ser aplicable a la inversa: depenent de qui presideixi el govern espanyol pot fer més o menys gràcia estar d'acord amb la unitat d'Espanya. Bé, si això és així, és només qüestió de temps que Colau acabi fent-se independentista. Encara no fa quatre mesos que és alcaldessa i ja s'ha trobat que, per culpa de l'Estat, no pot aplicar tres mesures d'àmbits ben diferents: no s'ha posat a licitació l'estació de la Sagrera, encara no ha pogut acollir un sol refugiat i per més que ho prometés no ha pogut aturar tots els desnonaments. I el màxim que li ha promès l'altre partit amb possibilitats de guanyar, el PSOE, és portar-li el Senat, cosa que no sé si els barcelonins s'han de prendre com una distinció o com una altra mostra del discurs de la por.