No els hi acabaran

“Per Catalunya guerrejo, sense armes de tirar tiros, de pacífic jo en gallejo i aguantant, ploro i deliro. Perdó als poetes en actiu i als lectors que llegeixen bo i dient que “Cada dia s'aprèn quelcom”. Depèn del que es llegeix, és clar! Deixem els ingenus deambulant per les seves rutes de sol i ombra, esbandint inútilment felicitat granulada –que allarga molt i no cura res–. No s'hi val a riure en llegir els rodolins, o potser sí que s'hi val, tal com es van desenvolupant els fets: al final haurem de riure a sanglots, que és l'expressió de plorar i riure. En començar la columna he tingut la intenció de fer un paral·lelisme entre el president Mas i el Cid, relatat en els poemes de l'època. He cregut que s'hi assemblava, amb tot el respecte per a la memòria històrica. Hi ha un cert paral·lelisme en el Cantar del Mio Cid, aquell fragment que fa: “Por necesidad batallo, y una vez puesto en mi silla, se va ensanchando Castila, delante de mi caballo.” És un atreviment la comparació, però Mas, tal com el Cid, també lluita per una terra que va ser nostra amb anterioritat a les invasions i conquestes de races foranes, rematant-ho la reina “pixallits” i els seus reiets de Castella i Aragó, amb maquinacions familiars extensives, lligant-ho de tal manera que encara dura. Mas no hauria fet bona fila amb Doña Petronila! Ell reconquistava i Mas fa quelcom semblant, amb el suport de cada vegada més catalans i més immigrants, els quals han après a valorar la nostra gent. El Cid lluitava contra els pobles d'ultramar, invasors de Castella: Mas lluita a l'inrevés: el seu enemic no ve d'ultramar o d'Europa, l'enemic que ens va conquistar ho va fer amb bodes que eren batalles guanyades. I així hem viscut i així estem!

He fet punt i a part perquè es noti. Cada vegada més catalans entenen que resten subjugats en una realitat disfressada de germanor i solidaritat que no senten ni els propis paisans. De tant en tant surt algun intel·lectual de fama que glosa les nostres arts i més, mentre Hisenda cargola els tipus impositius, rebaixa les inversions i cerca més maneres d'exprimir una Catalunya castigada per la crisi, i la ínfima inversió estatal i la regressió industrial queda a la cua d'Europa. La meva mare, en navegar per Madrid una colla d'anys ja ho deia: —Fill, no et precipitis: els catalans tenim mala peça al teler!

Artur Mas, govern, grups llavor de partit, i nova gent: ja ho veieu: una massa de catalans difícil de quantificar, però mai vista, us segueix de la vora i sembla que en les qüestions importants esteu d'acord. No discutiu ni perdeu el temps per saber qui liderarà! Fa poc deia: “El que importa és el què i no el qui”. Ja ho decidirà el poble per la pàtria ressuscitada. Ara no! Tot l'esforç ha d'anar a desmuntar el que ens oprimeix, no pas de sang. “El cortado, la caña, uno con leche, uno solo, el potage” i més. I que als bars de Madrid, en demanar “un cafè”, em diguin: “¿Usted és catalán, verdad?”