Units per discutir
Dissabte passat, a Sant Privat d'en Bas, va tenir lloc un acte d'homenatge al doctor Badia i Margarit. Durant anys, ell i la seva família van passar els estius allà. Primer, a la casa del mestre del poble, després van poder aconseguir un mas esplèndid, cal Monjo, a tocar de l'església, arrodonint l'estampa d'una plaça amb el regust medieval intacte. L'espai és magnífic, d'una bellesa granítica.
Uns anys abans de morir, el doctor Badia va fer-ne donació a l'Ajuntament de la Vall d'en Bas, amb la voluntat de crear un centre per la cultura i el territori. Un darrer gest de la inacabable generositat de Badia i Margarit per la seva terra.
Preparant unes paraules per a aquell acte, vaig recordar la trajectòria no només en l'àmbit de la filologia i la lingüística, treballs pels quals tant li deu la llengua catalana, sinó també del seu compromís cívic i polític amb Catalunya.
Ja fa uns anys, quan la revista Sàpiens va treure a la llum els 462 catalans més vigilats pel franquisme, ell, naturalment, n'era un: “Demócrata-cristiano separatista”. Tenaç adversari de la dictadura, Badia va saber sempre quin era el seu anhel. Els darrers anys, amb d'altres pròcers catalanistes com Heribert Barrera, Agustí Bassols, el doctor Broggi, Oriol Domènech, etc., representava la generació que havia lluitat i guanyat la dictadura i que ara es posaven incondicionalment al costat de la reivindicació sobiranista catalana.
De sobte, d'una de les seves conferències que vaig trobar per internet, vaig llegir aquestes paraules: “Unim-nos i així podrem treballar junts, només units podem discutir, només units arribarem a la fi, només units veurem el nostre somni realitat, i el nostre somni és i serà la independència.”
Només units podem discutir. Em sembla d'una actualitat enorme. Jo, que m'arrossego per aquesta terra simplement tractant de trobar algunes idees per poder-li explicar a la meva filla de 17 anys per què gent que pensa exactament el mateix, que vol exactament el mateix i que està disposada a lluitar exactament pel mateix no es posa d'acord en exactament el mateix ho trobo definitiu.
El que comença ara és la pel·lícula de buscant l'acord desesperadament. Però hi ha un pas previ, la unitat. Com deia Badia, nomé així podrem treballar junts –i fins discutir–. Si ens hem de matar per alguna cosa és per buscar l'acord en l'acord. Si hem d'embogir per alguna cosa és per sortir-ne units, d'aquesta. Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d'acabar junts. La unitat dels catalans que volen la independència és la clau de volta d'aquest procés.
En definitiva, el combat és contra els qui realment s'oposen al desig de llibertat que compartim. A la independència per la qual volem votar. Cal buscar desesperadament l'acord per la independència. Ha arribat l'hora de desenvolupar, entre tots, un relat de la complexitat del projecte independentista que ens permeti accedir-hi de manera intel·ligible i ens proporcioni algunes eines per a l'èxit col·lectiu. La solució, al meu entendre, passa per ser capaços de generar un entorn comú que generi confiança, que posi a disposició del projecte els nostres millors talents, que permeti un espai per a l'optimisme –no il·lús, però sí il·lusionador–. En definitiva, compartir projecte. Hem d'obsessionar-nos que la victòria només es pot aconseguir si treballem junts –i si discutim junts.
No n'hi ha prou amb declarar-se independent, cal construir un estat; no n'hi ha prou amb declarar-se independentista, cal construir un projecte. Útil, creïble i compartit. Discutint i acordant, dins de la unitat.
Màxima confiança.
