La mecanògrafa Conxita Bou
Arran de la publicació d'un article en què servidor comentava les sensacions que havia tingut el dia que el president Mas va haver d'anar a declarar al TSJC com a imputat, vaig rebre un correu electrònic de Conxita Bou en el qual m'explicava una història extraordinària, que em va fer pensar en Michel de Certeau, el filòsof i historiador francès de la quotidianitat, i en la seva manera poètica d'explicar la construcció del real a partir de l'anonimat. Els transcric el missatge: “Només volia felicitar-lo pel seu article En el paseo Lluís Companys, un 15 de octubre. No tan sols m'ha agradat molt llegir-lo, sinó que m'ha omplert també de nostàlgia i records. L'any 1963 o 1964, si no recordo malament, vaig col·laborar amb el seu pare, el Dr. Joan Colomines i Puig, en una campanya que penso que va encetar ell [de fet, n'era el coordinador], en què es demanava al govern de Franco que es permetés l'ensenyament del català a les escoles. Com que si es feia de forma col·lectiva, és a dir, fent un document signat per una multitud de persones, podia ser objecte de denúncia i càstig, el seu pare es va llançar a l'empresa de fer un document, de forma individual, per a cada una de les persones que es volien sumar a la campanya, esquivant d'aquesta manera la pena que ens podia caure si ho fèiem col·lectivament.”
Mentre llegia aquesta primera part del correu en què m'explicava l'anomenada “campanya de les instàncies”, que fou una iniciativa de FNC, el partit independentista al qual pertanyia el meu pare, ja em preguntava com s'ho devia fer aquesta dona per escriure les peticions. Ella mateixa m'ho va explicar: “Llavors no hi havien ordinadors i cada instància s'havia de mecanografiar específicament per a cada persona, posant a cada una les dades personals. Per dur a terme aquesta feinada, unes quantes mecanògrafes, entre les quals em comptava jo, ens passàvem unes hores del dia o de la nit tancades en un despatx, de la forma més discreta possible per no aixecar sospites. No recordo quants dies ni quantes hores m'hi vaig dedicar. Jo ho feia sortint de treballar de la Caja de Jubilaciones y Subsidios Textil, al carrer d'Aragó cantonada Via Laietana (avui Tresoreria de la SS), i anava caminant fins a la consulta del seu pare, també al carrer d'Aragó. Allà em feia passar a una habitació petita, on hi havia una taula amb una màquina d'escriure; tancada en aquella habitació menuda, anava escrivint instàncies a molta velocitat, una darrere l'altra...” Al final van ser 2.232 instàncies.
La mecanògrafa era la Conxita Bou, actualment és membre de la Societat Catalana de Gnomònica, dedicada a l'estudi de la divisió de l'arc diürn i per tant als rellotges de sol. Per concloure, escriu: “Jo era molt jove i em va proposar de col·laborar amb el seu pare un company de feina molt estimat, en Joan Cornudella i Feixa, fill de l'històric Joan Cornudella [tots dos també de FNC]. Tinc un gran record d'aquesta col·laboració...” La mal anomenada i pleonàstica memòria històrica hauria de rescatar de l'oblit les persones anònimes que, com aquesta mecanògrafa, van contribuir a la resistència antifranquista, com aquell que diu, amb un pic i una pala, sense estridències.
La Conxita em va enviar un model d'aquelles instàncies que ella ha guardat tots aquests anys i el document que l'encapçalava, signat, a Barcelona, el 20 de maig de 1963, amb la rúbrica d'un centenar llarg de grans prohoms del país –de Salvador Espriu a Antoni Tàpies; del Marquès de Mura a Gaziel, passant per Josep Pla i Oleguer Soldevila–. Un document, tot sigui dit, que l'any passat vaig trobar als arxius de la secretaria d'Estat dels EUA. Quina paradoxa, oi?, fins i tot als arxius nord-americans es poden resseguir els avatars dels grans personatges –la majoria homes, només hi he comptat dues dones entre els peticionaris, la pianista Maria Canals i l'escriptora Caterina Albert–, mentre que la història dels resistents anònims és molt més difícil de desvelar. Cal desjerarquitzar la memòria, tal com reclama Gilles Lipovetsky, el sociòleg que ha teoritzat més i millor sobre l'era del buit en la qual vivim, regida pel narcisisme egohistòric. L'anonimat ha estat estudiat, certament, per sociòlegs i antropòlegs amb la intenció d'explicar els no-llocs, l'individualisme i l'empenta de la modernitat. Els historiadors, en canvi, poques vegades saben què fer amb l'anonimat, més enllà de referir-s'hi des d'una perspectiva metodològica per exaltar el valor de la història oral. Els arxius de la memòria anònima són, també, un no-lloc que només s'omple amb testimonis com el de la Sra. Conxita Bou. Li'n dono les gràcies.