Memòria
S'ha dit que les darreres eleccions ens han regalat una foto real del país. Així veiem barris i ciutats amb una important presència de Ciutadans on aquest partit s'ha endut una tercera part del vot procedent del PSOE; i on abans ja havia fet entrada el PP amb polítiques properes a la dreta autoritària i identitarista: no immigració, identitat espanyolista. En els darrers anys de la dictadura el moviment veïnal i les lluites obreres van comportar que els dirigents d'aquests barris encapçalessin la mobilització per la ruptura. S'estava forjant una nació democràtica, Catalunya, en un marc suposadament federalitzant. Els intents barroers d'alguns dirigents de l'extrema esquerra, normalment fills de casa bona, d'intentar vincular català amb burgesia no reeixiren. I així veiem com fou Santa Coloma de Gramenet la ciutat on el moviment de mestres i pares impulsaren la immersió lingüística. Política que el centredreta nacional no tenia del tot clara. S'instal·là la democràcia formal i els ajuntaments democràtics. Molts dels lluitadors de la resistència entraren en estructures polítiques o burocràtiques, i la resta s'apartà. El PSUC i el PSC-PSOE tingueren a les seves mans, en alguns llocs encara tenen, la gestió de totes les àrees metropolitanes de Catalunya on predominava la població d'origen immigrat. Hi havia una ocasió d'or d'haver contribuït que aquells veïns que se sentien tractats de súbdits en l'etapa dictatorial fossin empesos a actuar com a ciutadans, plenament conscients dels seus drets, però també dels seus deures. Per tant, fomentant la participació i l'associacionisme independent. La realitat, però, és que la majoria d'alcaldies de l'esquerra majoritària optaren per la gestió, en general una bona gestió de millora de serveis i infraestructures, però a canvi que els veïns es comportessin com a clients, o si vostès volen, com a ciutadans passius, que cada quatre anys voten en funció de les millores que hagin obtingut o ho creguin. D'aquí a la generalització de pràctiques clientelars hi havia un pas. Pràctiques que també va desenvolupar el govern de centredreta des de la Generalitat per tal d'intentar penetrar en aquests barris.
I tot això en un context del qual són responsables tots els partits que van pactar la Transició: el de l'amnèsia. Recordar d'on es venia feia nosa. Només convenia excitar la identitat cultural d'origen per contraposar-la a la d'acollida per tenir un vot captiu identitari. D'aquí les polítiques d'hipersubvenció a certes cases regionals que feien aquesta funció d'enquadrament identitari. En canvi la memòria nacional i de classe quedà desapareguda per mor de l'amnistia/amnèsia.
La major part de població immigrada a Catalunya són perdedors de la guerra, directament com a republicans perseguits a Andalusia, Castella, Galícia o Aragó. O indirectament com a perdedors socials de la guerra, del bàndol dels jornalers, dels parcers que van perdre la guerra social davant dels terratinents. Aquests orígens s'han ocultat. I quan recentment es recupera una certa memòria democràtica de ciutat, el relat es limita a assenyalar les pèssimes condicions d'acollida (barraquisme) sense explicar les encara més pèssimes condicions de sortida i les seves causes polítiques i socials.
Havent perdut el fil roig en la memòria familiar i acostumats a actuar com a clients polítics i no com a ciutadans, el comportament electoral de la diàspora del PSOE era previsible: votar un partit identitari amb un programa neoliberal econòmic, amb una posició anticatalana que farà perdurar els dèficits que comporten la injustícia social als barris més necessitats i finalment un partit que mai ha condemnat el franquisme que va expulsar de casa seva els avis dels qui ara l'han votat.
