Paolo Conte i Manel

Sempre he pensat que vam ser educats per ser cardenals, gent capaç de controlar els sentiments, de seguir la litúrgia sense improvisar, de fer solemne tot acte, sense estirabots, i de manifestar les nostres predileccions en secret i, quan convé, amb traïdoria.

Els feligresos de la diòcesi de Girona som així; fins i tot els ateus per la gràcia de Déu. Gent disposada a patir una llaga d'estómac abans de fer el ridícul.

El 2007, per Fires de Sant Narcís de Girona, vaig ser a un concert de Paolo Conte a la Sala Simfònica de l'Auditori. Vaig passar vergonya: quasi ningú va gosar de taral·lejar cap cançó. El moment més decebedor va ser quan el públic gironí va tenir enormes dificultats per cantar la tornada de Via con me, una de les seves peces més populars. Havien de repetir tres cops una frase tan complexa com It's wonderful. Set o vuit persones i prou, poseu-hi una dotzena.

Després d'aquell concert –meravellós, això sí– concloïes que Girona és provinciana. Una ciutat amb un festival com Temporada Alta no pot ser tan rústica; en tot cas, pot tenir un sector esnob que actua com un pagès vergonyós. La mateixa mena de públic cohibit que es veu per alguns dels millors festivals d'estiu del món.

El diumenge 4 d'octubre del 2009 va quedar desmentit que el públic de les comarques gironines sigui provincià. Al concert de Manel a l'Auditori de Girona hi vaig veure un altre respectable: nens, joves, vells, gent de mitjana edat, gent de totes les condicions socials. Tots disposats a participar de la festa de Manel o de qui hagués sigut. L'Acústica de Figueres també va tenir un gran públic. Les cròniques haurien d'incloure crítiques al públic, tan determinant per a un concert com els que pugen a l'escenari. I al que no li agradi que es quedi a casa escoltant la música en solitari.