El 3%

Segur que recorden aquella consigna que els partits unionistes van utilitzar en la campanya electoral del 27-S per desacreditar l'independentisme: Junts pel 3%. Doncs bé, ara resulta que el cap de la trama Gürtel, Francisco Correa, ha confessat que el PP també cobrava comissions per l'adjudicació d'obres públiques. D'aquí a uns anys parlarem de l'Espanya del 3% per referir-nos a la casta que va aguantar el prestigi de la Transició i el patriotisme constitucional. Tampoc cal escandalitzar-se. Comparat amb el que robaven les elits franquistes, un 3% és poca cosa. Hi ha gent que es pensa –o que vol fer veure– que la democràcia és una fórmula. És la mateixa gent que parla de fer neteja com si posar fi a la corrupció fos igual que passar el drap de la pols per damunt d'un moble. I no: la
democràcia és una cultura. No n'hi ha prou de tenir unes institucions democràtiques, cal que els ciutadans i les classes dirigents siguin demòcrates, i això no s'improvisa en dos dies. Els escàndols de corrupció no es poden deslligar de l'esclat de l'independentisme perquè responen a la mateixa crisi de la democràcia tutelada que ha permès Espanya superar tants segles d'obscurantisme sense caure en un altre pou de violència. El 3% era el preu d'això que l'unionisme anomena pomposament la convivència. La corrupció va servir per substituir les classes dirigents del franquisme per unes altres elits fidels a l'Espanya constitucional i als poders autonòmics. Per això avui a Espanya no hi ha res més corrupte, més pervers i més antidemòcratic que utilitzar la corrupció amb finalitats partidistes. La corrupció que tant escandalitza ens ha servit per arribar on som. A Madrid va servir per definir una idea moderna d'Espanya amb la capital com a Pequín de la Península i a Barcelona va servir per protegir una centralitat catalana. A mesura que el centre i la perifèria xoquin es veurà fins a quin punt el 3% servia per mantenir unida l'Espanya democràtica.