La sortida del túnel
Sembla que finalment la recuperació econòmica és un fet. La taxa d'atur a Catalunya, que va arribar a superar el 24% a principis del 2013, és avui del 17,5%, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa. Durant els darrers anys el sector exterior era l'únic que creixia impulsant l'economia, però ara ja hi ha també una recuperació de la demanda interna, que va créixer un 2,3% el 2014 i que creix a un ritme del 3% aquest any. S'ha reduït també de manera molt substancial el deute privat, de famílies i empreses. El pes de les exportacions sobre el PIB ha augmentat de manera notable. Del total de vendes a l'exterior de l'economia catalana, avui les vendes a la resta del món ja són un 62,3% mentre que les vendes a l'Estat espanyol només són un 37,7%.
Ara bé, aquesta recuperació s'ha fet a partir d'un ajust intern molt dur. L'anomenada devaluació interna, la recuperació de competitivitat per la via dels salaris quan l'instrument tradicional de la devaluació de la moneda ja no és disponible, ha implicat una reducció substancial dels costos laborals unitaris. Si el 2011 el cost laboral brut per treballador era de 33.319 euros, el 2014 s'havia reduït a 32.250 euros.
D'altra banda, les xifres macroeconòmiques que ens indiquen l'existència d'una recuperació econòmica no haurien d'amagar la persistència de problemes estructurals importants. La majoria dels llocs de treball que es creen són temporals. De fet els contractes indefinits han disminuït. La nostra economia segueix tenint molts problemes per crear llocs de treball de qualitat, i la dualitat del mercat de treball continua. En aquest sentit la reforma del mercat de treball ha fracassat, si és que reduir la dualitat i la temporalitat del mercat de treball n'era l'objectiu. I malgrat que la reducció de l'atur comença a notar-se, 659.600 persones aturades que busquen feina de manera activa continua essent una xifra totalment inacceptable.
A Catalunya, a més, l'ajust ha implicat un esforç de consolidació fiscal (les retallades) sense precedents. La fixació d'objectius de dèficit públic iguals per a totes les comunitats autònomes, independentment del nivell d'endeutament de partida, ha estat fins i tot objecte de crítica en el darrer informe sobre Espanya del FMI. Informe que, de fet, recull poques crítiques i alaba l'esforç de consolidació fiscal de l'Estat espanyol. Però, és clar, no fa gaires dies que es feien públiques dades de la Intervenció General de l'Estat que evidenciaven que el pes de les retallades ha recaigut sobre les comunitats autònomes. El 2014 l'administració central de l'Estat va gastar un 2,4% més que el 2010, mentre que les comunitats autònomes havien gastat un 14% i els ajuntaments un 21,4% menys. El pes de l'ajust l'ha suportat l'estat del benestar.
A banda, 6 anys després de la seva aprovació, s'ha evidenciat que la darrera reforma del finançament autonòmic no ha millorat la situació relativa de Catalunya, que continua rebent un finançament per sota de la mitjana. El sistema continua amb la seva irracionalitat tradicional, comunitats autònomes riques com Cantàbria o la Rioja, o pobres com Extremadura disposen de fins a 800 euros més per persona i any que Catalunya per finançar els mateixos serveis. En definitiva, des del punt de vista macroeconòmic l'economia catalana sembla que surt del túnel en el qual ha estat immersa els darrers set anys, però aquesta recuperació, que serà lenta, seguirà tenint el llast immens que representa un Estat hostil, mentre Catalunya en continuï formant part.
