Les Fires perdurables

Quan ho va escriure Josep Maria de Sagarra tenia vint-i-dos anys. Recolzat sobre el pont d'en Gómez, contemplava passar l'aigua mansa,
i comptava els minuts que faltaven per a una cita que l'esperava entrada la nit. És conegut que el magnífic autor de tantes obres era home lúbric, particularment a aquella edat, però la vena poètica anava amb ell i, subjugat pel capvespre de Fires, va deixar-se endur per la màgia gironina, i en uns instants –ell deia que els versos no els feia sinó que “els pixava”– va compondre la millor oda mai escrita a la ciutat: Girona a la tardor: “Sota el pont camina l'aigua trista, / és l'aigua de la pluja de Tots Sants; / el cel és malva i rosa i ametista, / hi ha un cor de fulles pels camins forans. / La Seu dreça la pàl·lida harmonia / de pedra grisa vers el cel llunyà / i l'Àngel guaita la caputxa pia / de Sant Feliu una miqueta enllà. / Sota les Voltes, la ciutat encesa / és estrident de riures i fanals / i cenyida de fosca
la Devesa / dreça milers de branques immortals. / Fa una boira que sembla un vel de fada. / Sonen el clarinet i el tamborí. / I el cor, com una nit molt estrellada / espera l'hora d'estimar i llanguir.

Era l'any 1916, el mateix que anuncia el cartell de Fires. La
Primera Guerra Mundial feia estralls i aquí es vivien les estretors provocades pels esdeveniments bèl·lics. Però les Fires era ocasió per oblidar-ho tot i gaudir dels nombrosos atractius que s'oferien, tant en el programa oficial com en les activitats familiars i personals. Girona era llavors una “ciutat trista” plena de convents i esglésies; però també de cases de meuques al barri del Pou Rodó. Baixaven els pagesos a fer mercat, i alguns d'ells llavors també la corrien. La ciutat oferia atractius introbables entre les masies i els sembrats... Tornaven a casa escalfats de galtes, amb la bossa més buida, però amb un record prohibit entre les celles!

Personatges estrambòtics, ensibornadors professionals o xarlatans de fireta deixaven els crèduls oients del carrer amb un pam de boca oberta d'admiració. De més ençà recordem el “reconsagrat de la serp” que venia ungüents miraculosos que servien per curar tota mena de malalties, i en acabat la xerrola, el públic es barallava per adquirir-ne una caixeta. La trencadura, el mal de pot, les purgacions, el reuma... Tot, tot es vencia empastifant-se el lloc macat amb aquella pasta oliosa! O el Caballero Godia, un personatge vestit de frac que imitava sons d'ocells: “El cant del merlot, la guatlla, l'òliba, el gaig, el mussol...” I després passava el platet entre una audiència embadalida.

Són les Fires. Les d'ahir, d'avui i de sempre. Les Fires perdurables, que poden canviar d'estils, però que ens retroben cada any il·lusionats.