Carme Forcadell

És la cara visible de les mobilitzacions més importants de la història d'Europa. La persona que l'any 2012, contra tot pronòstic, va emergir des de l'anonimat i es va projectar com una figura imprescindible de tot allò que havia de venir. La dona menuda i enèrgica que va saber unir les diverses sensibilitats existents dins de l'ANC; que va liderar un equip que tenia un talent increïble i que –i sobretot– ens ha permès entendre que tot és possible i que només depenem de nosaltres mateixos. La Carme Forcadell no ho ha fet sola, evidentment. No em costa gens pensar en altres persones de la societat civil que han estat tan imprescindibles com ella en un procés que ens ha posat a tocar de la llibertat. Però la Carme és el rostre d'aquell col·lectiu, la culminació d'un puzle format per centenars de milers de peces que soles són poca cosa però que unides són invencibles. Aquests dies, per boca d'aquells que només tenen un 8% de vots a Catalunya, hem sentit a dir que la Carme no representa la societat catalana. I ens ho diuen amb arrogància els perdedors de les eleccions més importants de la nostra història. Aquells que, ni en els somnis més optimistes, podrien imaginar convocar ni una desena part de la gent que la Carme i els seus han reunit una vegada rere l'altra. Però també des del camp propi, les veus més prudents mostren recels sobre l'experiència de la Carme per ser presidenta del Parlament. Com si aquesta fos una legislatura normal! Com si posar Forcadell al capdavant de la segona institució del país no fos un gest cap als milions de persones que s'han mobilitzat en favor de la llibertat per al nostre poble. Com si amb la Carme Forcadell no fos tota la gentada que va omplir la Meridiana qui presidirà el Parlament i qui serà protagonista de la transició cap a una república catalana lliure i neta.