Pensar

Sovint sento dir que vivim en una època en què fem les coses a la babalà, d'esma, i que no ens aturem a pensar. Això deu voler dir que també perdem la capacitat de reflexionar, de dubtar, de preguntar, de mirar de buscar la veritat perquè no volem incomodar o, senzillament, perquè ja ens està bé. Penso que no és veritat, al contrari. Amb els temps que ens han tocat viure, cada dia més pensem i repensem tot el que ens envolta per mirar de canviar-ho. I ara m'ho referma el fons, la forma i el text de l'obra de teatre Sócrates: juicio y muerte de un ciudadano. Josep Maria Pou es posa en la pell del més grans dels pensadors, l'home que ens va ensenyar a filosofar, a pensar, i que va marcar una època. Pou, que té la mateixa edat que aquest Sòcrates a qui la jove democràcia grega gosa jutjar –i condemnar a mort!–, fa creïble, proper i vigent el seu pensament. Encara ara el seu discurs és capaç d'incomodar-nos i fer-nos replantejar el que ens pensàvem que era veritat. El seu és un exemple que crec que seria molt difícil, gairebé impossible, de trobar avui dia. Algú que fos tan valent, coherent, honrat, digne, íntegre per predicar amb l'exemple. Algú que cregués de veritat en el que pregona fins a acceptar la pròpia mort per no ser incoherent, indigne, deshonrat, covard i corrupte. Sòcrates pensa que si has respectat les lleis del sistema democràtic, ara que aquestes mateixes lleis et tracten de manera injusta, has de maniobrar per evitar-les? O precisament acceptant que són injustes i que per tant el sistema es pot equivocar fas bo el teu pensament? Amb la teva actitud les desautoritzes i, de retruc, ajudes a millorar el sistema, ja que després s'haurà de revisar necessàriament. Tota una lliçó. La capacitat de sacrifici és única, lloable i irrepetible. I és per amor a la ciutat i al sistema que la ciutadania ha trobat per governar-se, la democràcia. Sincerament, vostès trobarien gaires sòcrates entre els que s'autodefineixen com a grans demòcrates? La veritat és que fa pensar.