Independentisme còsmic

Si està llegint això vol dir que l'asteroide la gran carbassa ha passat de llarg i no s'ha estavellat a la Terra. Si per qualsevol motiu s'hagués desviat tan sols un grau en la seva trajectòria, ni aquest article ni vostè ni jo seríem aquí. Ha passat de llarg però ha passat molt a prop en termes astronòmics. Com si fos un avís. L'hem vist passar i cadascú es farà la seva teoria còsmica aplicada a la seva pròpia realitat. O no. Diguin-me extraterrestre, però tinc la metafòrica teoria que mirem a l'espai exterior perquè és una manera de mirar dins nostre. O de no fer-ho. Sí, en la nostra naturalesa tot té dues cares.

Hem mirat i hem vist també recentment com es desintegrava un planeta molt similar a la Terra. La notícia l'explica, òbviament, la revista Nature: “Creiem que estem davant les restes d'un planeta una mica més petit que la Terra i amb una massa similar a Ceres”, explica l'astrònom Andrew Vandenburg, signant de l'estudi. Les restes d'aquest planeta s'estan evaporant i projecten una cua de molècules com si fossin cometes o asteroides (com el que ha passat ara o el que pot xocar un altre dia). Per si no ho sabíem, som finits. El que fem mentre som aquí, això sí, és cosa nostra.

Posats a confessar teories, també crec en una altra que diu que la manera de destruir el nostre planeta o el nostre racó particular no vindrà de fora. Hi ha més probabilitats que ens el carreguem nosaltres. Encara que sigui metafòricament. A petita escala, en petits racons d'aquest planeta també passen coses semblants a les que observen els científics a l'exoespai. Potser perquè l'Univers no és res més que una superposició infinita de petites i grans meravelles i misèries que acaben conformant un cosmos que, per tant, no deixa de ser com nosaltres. És veritat que hi ha lleis còsmiques universals, però també ho és que depèn sobretot dels humans que les coses que fem aquí siguin més meravelloses que miserables o a l'inrevés. Baixem arran de terra. Fer la independència de Catalunya és una rara confluència còsmica que podem deixar passar o no. Que sigui una mostra meravellosa de nosaltres mateixos o de les nostres misèries. A hores d'ara, si no som capaços de fer-ho no serà per culpa de l'exoespai (ja ens entenem). Serà perquè hem desviat tan sols un grau el nostre asteroide. I potser per coses tan simples i inofensives com afegir un “però” al que ens havia posat d'acord: som independentistes. “Sóc independentista, però primer vull que...”, “Sóc independentista, però abans vull que...”, “Sóc independentista, però no vull anar amb aquest o aquell...” Un sol grau, un però... i l'Univers farà un curs o en farà un altre.