Espectacle o pensament?

Daniel Innerarity diu que la política ha deixat de ser un lloc d'autoritat i que ara és un producte de la construcció mediàtica de la imatge. Per tant, els partits polítics, tal com els hem conegut fins ara, han perdut força del seu poder i l'han guanyat les plataformes televisives. Fa uns anys hauria estat impensable que en un horari de màxima audiència d'un dissabte dues de les plataformes televisives espanyoles competissin amb programes teòricament de política –però que en realitat són una còpia de Sálvame–, o que triomfessin programes còmics com Polònia, o més corrosius, com El intermedio.

Hem fet de la política un espectacle o ha estat la política que s'ha transformat en un espectacle? Certament, la resposta és difícil, tot i que em temo que per a una majoria haurà estat la política. I malgrat la banalitat que n'hem fet tots, de la política, no podem oblidar que, per ser bona, l'autoritat del pensament i de la ideologia s'hauria d'imposar a la de l'espectacle mediocre, cridaner o ridiculitzador. Com que tot torna, estic segur que tornarem a recuperar el pensament i la ideologia per imposar-se a l'espectacle i al nombre d'hores d'exposició televisiva. Però ara per ara estem instal·lats en el més pur màrqueting polític i la televisió és una eina poderosíssima i el seu aliat natural. Segurament, aquesta exigència del consumisme a curt termini és una causa, o la causa, per la qual hi ha aquest desert espantós d'una visió a mitjà i a llarg termini. La UE és un exemple clar, i ben actual, de com la improvisació, forçada per les circumstancies, és la fórmula de construcció, i això ens explica totes aquestes contradiccions que afloren, així que tenim un problema.

Els més romàntics europeus pensàvem que la UE seria un cavall, i estem veient que s'està dibuixant un camell. Segurament, la part més gran del problema és que dibuixar un cavall requeria ser primer europeus, un fet que els nacionalismes de les nacions rebutgen frontalment. Volen fer Europa sense europeus, i és impossible, perquè la resposta és aquesta munió de tanques que floreixen a les fronteres mentre ens diuen que una de les conquestes era la lliure circulació de persones dins la UE. El reforçament dels nacionalismes extrems de molts dels països de la Unió és un fet que ens diu clarament que la construcció europea no té ni uns bons plànols ni una bona base, i s'ha convertit en un club on tothom va a mirar què en pot treure per tornar al seu país brandant l'èxit com un botí de guerra.

Quan hi ha greus crisis i les estructures tremolen és que les estructures no són prou sòlides. És el mateix que passa a Espanya amb el procés català. Aquesta setmana hem vist com per fi han entès que ja no hi ha suflé ni “bogeria de Mas”, ni tan sols els queda l'alegria de la seva lectura dels resultats electorals. De cop s'han trobat, segons ells, amb el problema espanyol més important de la democràcia. Ni ETA ni el 23-F han estat mai tan greus com una simple proposta que pretén votar el Parlament de Catalunya. I com sempre passa, el PSOE, el PP i C's (aquesta mena estranya de fissió ideològica, que em recorda massa a una espècie de Falange) s'han conjurat per posar a ratlla els catalans díscols i deixar clar que Catalunya, que és botí de guerra, és d'Espanya.

Ni la greu crisi econòmica que hem patit va ser suficient per a una unitat semblant i que té com a precedent els pactes de La Moncloa, no. Durant aquests anys hem vagat pel món entre l'oposició distreta i la imposició que una majoria de 44,63% de vots ha permès al Partit Popular fer i desfer “democràticament” tot el que li ha donat la gana. I neguen la “democràcia” del 47,8% a Catalunya!

Podem afirmar que “el problema més greu d'Espanya” serà l'estrella en la propera campanya, i no ho seran ni la corrupció ni els prop de 4.000 milions d'euros extres de retallades que ens exigeix la UE per l'any que ve. De fet, fer política de plató televisiu té aquestes coses: que l'espectacle s'imposa al pensament.