Capitalisme corrupte
Un article de Ramon Aymerich (La Vanguardia, 17 d'octubre) recull i comenta l'opinió d'un economista suec que creu que l'economia, tal com s'ensenya, porta a la corrupció. D'exemples, per desgràcia, n'hi ha una pila, des del desastre financer de Wall Street el 2008 fins al cas de la Volkswagen, a més dels casos locals.
Quan diu “l'economia, tal com s'ensenya”, l'articulista assenyala directament les escoles de negocis catalanes, espanyoles, americanes o d'on siguin. Coincidint amb el daltabaix financer de Wall Street vaig dedicar articles crítics sobre el paper d'aquestes empreses, es diguin Harvard University, Iese o Esade. No estic dient que aquestes escoles prediquin un capitalisme corrupte, però sí que ensenyen als alumnes a pensar pel seu compte –fet positiu– en el context d'uns principis generals sobre la conveniència del benefici màxim, de separar els valors econòmics dels socials i d'unes classes superiors cridades a dominar el món.
No sóc anticapitalista com els de la CUP. Com a sistema econòmic el capitalisme ha donat molts tombs des que Karl Marx va retratar els greus defectes que tenia en aquell moment. El papa Lleó XIII, que no era precisament el Che Guevara, va condemnar aquell capitalisme a l'encíclica Rerum Novarum, un text que no va ser ni llegit ni conegut per una bona part de la catòlica Espanya. Hi ha dues coses que veig clares: que el capitalisme té capacitat per anar-se adaptant, però amb molta lentitud i fracassos evidents, si no se li apliquen unes xurriaques, i que no hi ha alternativa vàlida. Aquesta alternativa exigiria prèviament una conversió ètica de la població. Si tots fóssim bons minyons, complíssim els nostres deures i respectéssim els altres, seria acceptable un sistema anàrquic en el sentit més positiu de la paraula. Però aquesta alternativa és tan inversemblant, com la transformació dels capitalistes que tendeixen a la corrupció en Germanetes de la Caritat. El capitalisme és tan imperfecte com la democràcia. I mira que en té, de defectes, la democràcia! Però tampoc té alternativa. Entre un gran banquer americà o europeu i el veneçolà Hugo Chávez, em quedo amb el capitalisme social que exercien algunes caixes d'estalvis o amb un model que busqui la solidaritat entre els homes –i les dones–, així com la reducció de les desigualtats, sense trencar els motllos.
Les escoles de negocis catalanes s'adonen del seu protagonisme a la nostra societat. I han accentuat la prèdica del comportament ètic dels dirigents. Però els seus graduats pertanyen majoritàriament a una burgesia alta, que considera que l'excel·lència està reservada a les persones com ells, amb un coixí econòmic que els deixa dormir cada dia. Per tirar endavant les reformes necessàries, al sistema capitalista li calen líders. No el líder únic de Veneçuela, Corea del Nord o Rússia, sinó un grup dirigent, ben allunyat de la corrupció, sense majories absolutes, però amb un significatiu suport de la població.
No és una utopia. Recordo anys en què personatges com Adenauer, Spaak, De Gasperi o Schumann manaven a Europa. Van posar els fonaments de la Unió Europea, entre altres coses.
