Parlament

Que el debat sobre la independència d'un país depengui de si el reglament del Parlament dóna quatre dies per respondre a una petició de reconsideració o si els grups tenen vuit dies per constituir-se és com una broma de mal gust. Si el Parlament ha de debatre un projecte de país d'aquesta magnitud, el primer que s'hauria de poder demanar a totes les parts implicades, partidaris del sí i partidaris del no, és que es fes amb la seriositat que requereix el tema i que tothom conegués prou bé les regles –i els temps– de què s'ha dotat la cambra per al seu funcionament. De sobte, i atiats per la campanya per a les eleccions generals del 20 de desembre, una proposta de resolució que declara obert el procés per a la creació d'un estat català aterrarà, un altre cop, al Tribunal Constitucional no només pel contingut, sinó també per la forma com s'ha tramitat. La proposta de resolució més transcendent que ha debatut mai el Parlament de Catalunya ja es va presentar al seu dia amb menys firmes de les que reclama el reglament, tot seguit va topar contra una Junta de Portaveus que no s'ha constituït per una pura –i previsible– estratègia de filibusterisme, i ha acabat obligant els serveis jurídics de la cambra a prendre part en un debat que es podien haver estalviat amb la simple condició que tot plegat es fes ben fet.

Algú haurà d'explicar en algun moment a què obeeix tot plegat. Les teories són múltiples i majoritàriament passen per la precipitació en la voluntat de facilitar la investidura del president de la Generalitat. Caldran, però, alguns arguments més perquè comença a resultar sorprenent aquesta increïble història d'un procés independentista que no para d'ensopegar amb els articles del reglament de la cambra.