Guerrers de la lluna daurada
S'oblida l'existència ancestral dels pobles indígenes, i entre ells, els més organitzats i poderosos, els comanxes
Periòdicament emergeix el tema de l'extraordinària aventura de la conquesta de l'oest americà, com epopeia en la creació d'un Nou Món a còpia de la tossuderia dels colons vinguts d'Europa i de la resistència dels grups indígenes que hi mantenien la pròpia estructura social. Diverses generacions han alimentat somnis a partir dels fotogrames del western i “jugar a indis” fou una forma natural de lleure en èpoques passades.
Quan Barack Obama decidí penjar la pintura de grans dimensions de Thomas Hill Vista de la vall de Yosemite en un lloc preferencial del Capitoli, ho féu com homenatge a l'expansió històrica dels pioners del s.XIX i als antics pobladors de les riques planures que anaren encaixant en el projecte nord-americà. De tot això, aquests dies els mitjans en parlen quan a la capital del país veí aquesta setmana s'ha inaugurat l'exposició La ilusión del Lejano Oriente (Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid), la primera mostra exhaustiva feta mai a Europa, on es recull l'obra pictòrica i fotogràfica que acompanyà l'epopeia americana, ara fa cent cinquanta anys.
a part d'això, la canonització del franciscà mallorquí fra Juníper Serra (1713-1784), aprofitant el viatge del papa Francesc als Estats Units, obrí un front de debat en la crònica de la conquesta, quan el famós mallorquí és el reconegut evangelitzador de Califòrnia, fundador de les grans ciutats de la costa oest i ordenador de la llenca del Pacífic, amb un contacte constant amb les tribus ameríndies de la zona. L'activisme de fra Juníper creà al seu entorn un conjunt de clarobscurs que permeten trenar virtuts i defectes, i d'aquesta manera la canonització ha desvetllat un gran fervor –l'acte central fou seguit per una desbordant quantitat de fidels– i també un organitzat moviment en contra, especialment de minories indígenes, que denuncien abusos en la colonització. És el blanc i el negre en la ruptura de l'oest.
Aquests dies tinc sobre la taula de treball dos importants estudis històrics de la comanxeria, l'expressió més reeixida del poder amerindi. El imperio de la luna de agosto, del texà S.C. Gwynne (Turner, 2011) i El imperio comanche, del finlandès Pekka Hämäläinen (Península, 2013) estudien, amb profusió de dades, el que fou el poble indígena més potent d'Amèrica del nord, en una doble etapa expressada en el territori entre els rius Snake i Arkansas, durant els segles XVI i XVII, i en l'esplendor del domini estès des de les planures centrals fins al golf de Mèxic, en la centena entre 1750 i 1850. Dues lectures que cal fer amb tranquil·litat i passió, quan interpreten una aventura extraordinària.
La història del continent nord-americà es configura en les lluites colonials entre anglesos, espanyols i francesos i el definitiu pronunciament dels colons amb veu pròpia, i s'oblida l'existència ancestral dels pobles indígenes, i entre ells, els més organitzats i poderosos, els comanxes, que crearen un imperi capaç de frenar l'expansió espanyola i francesa, de lluitar contra els anglesos i d'imposar regles de joc als colons en terres de frontera. Poble nòmada d'economia sustentada en la cacera i la cria de bestiar, amb capacitat de negociar o robar, segons les circumstàncies, i d'imposar la doble relació de submissió o protecció sobre els pobles amerindis veïns, estengué el domini per un vast territori, creant una estructura social i cultural que es manifestà en una marcada identitat pròpia, llunyana de la imatge d'enemics del progrés i la civilització que fou alimentada pels interessos dels conquistadors. Entre els grans protagonistes de l'èpica comanxe, Quanah Parker, el darrer en la galeria de caps indis i l'estrateg només vençut per la saviesa militar del general Ronald Mackenzie. El cinema dedicà a Parker un dels monumentals western de John Ford, Centaures del desert, homenatge a un món que desapareixia. El territori indi entrava a l'univers de la nostàlgia.
