La columna
Muà
Ningú no esperava que, en iniciar-se el procés (ja no cal dir quin), els que manen a Espanya l'acollirien amb els braços oberts, però potser –vist el panorama– sí que s'hauria pogut imaginar que busquessin una taula i unes cadires per parlar de tot plegat amb els seus homòlegs catalans. En comptes d'això, les reaccions de la plana major del PP al llarg dels últims tres anys han oscil·lat entre la facècia i el reny; fins i tot hi ha hagut algun moment fugisser de distensió, com ara quan el ministre d'Afers Estrangers i Cooperació (sic) –l'exfuncionari franquista i exfraguista José Manuel García-Margallo y Marfil– va qualificar la cadena humana de la Diada del 2013 d'“èxit de convocatòria, organització, logística i comunicació”. Però ara que hi ha una majoria antidependència al Parlament que està fent exactament el que sempre ha dit que faria, els bons temps de les bromes desdenyoses i algun reconeixement reticent de la realitat s'han acabat de cop. Ara en Margallo –i ni parlem de la resta de la seva colla– està emprant un vocabulari d'una violència verbal sorprenent, venint com ve d'un diplomàtic professional com ell: aquesta setmana, per exemple, ha dit que el procés català és una “insurrecció” que cal “sufocar”. (Per cert, exactament el mateix substantiu i verb van ser emprats pel senyor Putin per intimidar Ucraïna poc després de les eleccions en aquest país, el 2014). Amenaces a part, el nostre ministre d'Afers Estrangers ha fet una declaració encara més corprenedora: “No és l'hora de la seducció.” Eh? Potser m'equivoco, però no he sabut detectar cap intent de “seducció” dels catalans per part del poder central al llarg de les tres dècades que he viscut aquí. I encara menys durant els últims tres anys, en què el govern espanyol s'ha demostrat tan seductor com un vell verd esdentegat amb alè de Soberano, els petons enganxosos dels quals, precisament, ja ens han sufocat prou.