La llengua absolta dels supervivents

i ja has llegit Primo Levi, els altres relats testimonials sobre l'holocaust poden semblar una mena d'escoli, un apunt afegit que a penes amplia o matisa. Però les coses no van així, amb els documents literaris; seria com dir que, havent llegit Madame Bovary, hem adquirit prou coneixement sobre els excessos imaginatius de l'adulteri per estalviar-nos Anna Karenina. Deu ser per aquesta raó que, cada temporada, apareixen nous llibres sobre l'experiència dels camps que, no només posen en qüestió el tòpic del caràcter inenarrable del trauma –noves proves que, malgrat tot, l'escriptura s'obre pas–, sinó que transmeten alhora, estranyament, la bellesa d'una veritat literària. Solen ser obres de bon rendiment comercial: hi ha la morbositat pel detall truculent, la curiositat davant la peripècia singular del supervivent, l'afany de completar el quadre imprecís d'una infàmia encara inexplicable. Però també, em penso, desperten atracció pel colossal exercici d'escriptura que representen, per la necessitat de crear, dins les formalitats del llenguatge, una altra llengua capaç de transmetre una idea cabal d'allò que no tenia precedents, la major part dels casos en un buidatge diferit durant dècades, mentre el supervivent es debatia entre l'escriptura o la vida, entre el record i l'oblit. Aquest és també l'argument que esgrimeix Marceline Loridan-Ivens (Épinal, 1928) per haver esperat més de seixanta anys a evocar el seu pas per Birkenau, a només tres quilòmetres dels barracons d'Auschwitz on hi havia el seu pare, una amnèsia deliberada a la qual s'afegia una culpa vergonyant: haver format part, a 16 anys, de la maquinària d'extermini, obligada a cavar les rases on eren ruixats amb benzina els cossos acabats de gasejar, reclutada per participar en el triatge de les dents d'or i la robeta d'infant, condemnada a expiar per sempre l'enorme soledat d'haver sobreviscut al pare. “Jo estava al servei de la mort”, diu, “era el seu baiard, el seu pic”. Ho narra en un to immisericordiós, i d'un poderós efecte líric, si això és possible en un tal lloc. És una delicadesa que I tu no vas tornar comparteix amb molts altres relats de l'holocaust. Aquest to confessional, quasi murmurat, al caire de la mudesa, que propicia l'el·lipsi, el fora de camp, la fosa en negre, és tan a prop de la literatura autobiogràfica com de l'especulació dubitativa de l'assaig. Poesia, memòria i assaig: quants llindars ha de travessar la veu a vegades per ser absolta.

S