20-N, Franco i ma mare
Avui, un nou 9-N, dia de mascletà al Parlament (ruptura, desconnexió, estat català, república catalana, unionistes contra independentistes i viceversa, i Madrid amb el talonari a zero), em proposo evocar el 20-N de 1975, ara fa quaranta anys. Una data que va trigar a arribar la mateixa quantitat de temps (1936-1975) que han trigat a arribar aquests dos nous 9-N que ja qualifiquem d'històrics (1975- 2014/2015).
En fi, ja tot ha estat dit, escrit i parlamentat, però em sembla evident que si existeixen aquests dos nous 9-N és perquè portem a l'esquena una història desgraciada de vuitanta anys, que no ve només de la insídia centralista de l'Estat, sinó també dels errors, excessos i maquinacions d'una acció política, la nostra, també centralitzada a la capital, dominada fins ara per uns actors en descrèdit permanent, i que al seu nivell –tant com la crítica que es fa a Madrid– han fet i desfet monopolitzant tot el poder possible.
És també contra el mal ús del poder a doble banda que la gent ha sortit en massa als carrers. Com hi sortíem ara fa quaranta anys, amb l'esperança
que no es repetirien usos i abusos, concentracions indecents de riquesa i manipulacions, censures i repressions, etc.
Total: que el 20-N de 1975 –amb 25 anyets de no res– em va enganxar, en descampat, escrivint una sèrie de biografies de gent més o menys de la meva quinta. Era en un antic casalot agrícola, prop de la Llacuna (Anoia), que els meus pares havien comprat quinze anys enrere, i estava acompanyat únicament de la meva mare, Teresa Pujades Elias, que continua vivint, i que llavors en tenia 45.
Com que el “fatal desenllaç” feia un mes que s'esperava, i jo havia d'acabar aquest llibre acordat amb el senyor Josep Fornas, de Pòrtic, vam decidir en concili familiar que m'aniria bé de retirar-me uns quinze dies en aquella Tebaida rural. Al cap de només cinc dies de ser-hi –i desistint d'endollar la ràdio, perquè ja ens sabíem de memòria els “partes médicos”–, va produir-se, finalment, aquella mort, amb tota la quincalla tecnològica que la va envoltar i amb les corredisses per expatriar patrimoni.
Si l'òbit es va produir a la matinada del dia 20, jo no me'n vaig assabentar fins ben bé quarts de dotze del migdia, quan la meva mare, tornant de comprar mitja dotzeneta d'ous i potser una mica de pollastre a la veïna masia de cal Pepa Guima, va rebre la notícia de la pagesa, la recordada Mercè. De seguida que va arribar em va dir simplement: “Al·leluia!” També al moment, vaig entendre de què es tractava i, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig aixecar-me de la cadira, davant de la taula amb els papers, i l'únic que se'm va ocórrer va ser, entre els ametllers de davant de la casa, agenollar-me, besar la terra (que “no sabrà mai mentir”, com va escriure el gran Màrius Torres) i fondre'm amb el seu esperit, agraint aquell moment.
Altres ho van celebrar amb xampany; jo, besant la terra. La meva mare encara se'n recorda i, al llarg dels anys, hem refet aquells moments diverses vegades. Només dos dies després, mentre es coronava rei Joan Carles I, un autocar amb uns seixanta sindicalistes d'USO (Unió Sindical Obrera) van arribar a la nostra masia per tenir-hi una reunió, naturalment clandestina. Tant, que el futur diputat Eduardo Martín Toval, home fort del socialisme espanyol i català d'aquell temps, sortia de tant en tant, entre la pinassa, amb el seu allargavista, per si veia tricornis en moviment.
Al cap de quaranta anys, encara que ens diuen que el “compliment de la llei” el faran amb proporcionalitat, no serà sobrer assegurar els subterranis per si continuen movent-se els tricornis de sempre. I que la nova santíssima trinitat (Catalunya, democràcia, república) vetlli per nosaltres.
