Recuperar allò perdut

La Pletera és una plana a tocar a mar entre la desembocadura del Ter i les primeres urbanitzacions de l'Estartit, al Baix Empordà. A mitjan dels anys setanta, abans que es canalitzés l'últim tram del riu per evitar les inundacions periòdiques de la plana del Baix Ter, era una preciosa zona d'aiguamolls i dunes amb grans tamarius que proporcionaven ombra a turistes i a molta gent del país que hi passava els llargs diumenges d'estiu. En aixecar la mota artificial i minvar també el cabal del Ter a causa dels pantans de Sau i Susqueda, el paisatge es va començar a degradar. La gran contaminació del riu hi va acabar d'ajudar. S'havia perdut un nou paisatge costaner, però això ja anava bé a alguns especuladors locals que hi projectaven una gran urbanització. La fi del franquisme i la mobilització ecologista van aturar el projecte, però els promotors sembla que no ho acabaven d'admetre i, abans que ningú ho pogués aturar, van llaurar tot l'espai. Fets consumats a l'estil franquista. Destrucció sense manies d'un paisatge típic empordanès. “A qui li importa una zona de salanc i mosquits?”, deien els sense escrúpols. El nou ajuntament democràtic va aconseguir revertir, en certa manera, la qüestió. Es va salvar una franja de costa i es va recuperar una històrica bassa, però es va permetre urbanitzar, amb petites cases, la resta. Sortosament, només es va desenvolupar una tercera part del projecte. La crisi de primers del noranta va aturar la resta. Des de llavors, un estrafolari passeig marítim i diversos carrers buits senyorejaven l'indret, unes construccions que, aquests dies, després d'anys de lluita de l'Ajuntament de Torroella de Montgrí, estan ja desapareixent. Si tot va com està previst, en uns mesos, la Pletera recuperarà el seu paisatge original. Haurà estat un gran petit miracle que seria necessari que es reproduís abastament arreu de la costa del país. Només caldria posar-hi les eines correctes i voluntat política. La que sembla faltar aquests dies al Parlament.