Socialització de l'Embarraca't

La figuerenca Nova Plataforma Embarraca't Participatiu (NPEP: podríem dir-ne “En Pep”) vol traslladar al centre de la vila aquest espai d'oci juvenil que neix i mor amb les Fires de la Santa Creu. Com que algun provincià –àmbit del nostre El Punt Avui– deu haver-hi que, malgrat ser Embarraca't un fenomen popularíssim, ignora aquesta apoteosi firal, parlem-ne. Als neòfits, el mot, un derivat de barraca, pot fer-los imaginar qualque cosa propera a la improvisació i la precarietat, però no: el fenomen barraquil pivota en una assemblea i unes comissions organitzadores que arbitren prioritats, controls, fiscalitzacions monetàries i –la mare dels ous– les subvencions municipals que reben. El fenomen festiu va néixer el 1990 a la plaça de la Palmera i en va ser el responsable... Jordi Cuadras!, i el 1996 es va traslladar a la plaça d'Europa del firal, en temps del també regidor Josep Fàbrega, que, rinxolat, amb el somriure a la boca i el sarró penjant, evocava en Manelic baixant de la Terra Alta. De fa vint anys, Embarraca't consta d'un escenari per als grups musicals; de les barraques –establiments d'entrepans i begudes–, i és productor de música que se sent des de l'altra punta de Figueres, un parell de quilòmetres lluny, des del capvespre fins a la matinada. Ara els assidus més inquiets es constitueixen en NPEP i, tips i avorrits de l'extraradi i convençuts que el model ha quedat obsolet (?), proposen tornar al centre per socialitzar el fenomen; i proposen a l'Ajuntament d'escampar-se –escenaris, barraques i megafonia– per les places de Joan Tutau, Ajuntament i Patates, el passeig de Lluís Companys, els Caputxins i la... Rambla! Per socialitzar el fenomen, diuen. A veure. La seva apassionada afició deu ser tan selecta com reduïda socialment; dit d'una altra manera: els incondicionals són menys que els milers de veïns desitjosos de dormir durant els vuit o deu dies que dura la festa primaveral; aquests contribuents són tan respectuosos amb el dret d'altri a divertir-se com enèrgics en el rebuig de la pol·lució sonora inherent a l'alegria amenitzada amb cervesa. Perquè –qualsevol jove barracòfil us n'assabentarà–, després de l'estrèpit musical de les actuacions, els ressagats mantenen l'espasme, els decibels festius i d'altres perifèrics... fins més enllà de la sortida del sol. Llavors, què hem de fer? Que els urbans, que no donen l'abast a perseguir els que deixen matalassos i mobles vells pel carrer, ho resolguin? I si es deixés com està?