Frustració

No estava gaire catòlic –picor als ulls, esternuts...–, dijous, quan Sanitat va declarar oficialment que la pandèmia de grip A ja havia assolit a Catalunya la categoria d'epidèmia, amb 110 casos per cada 100.000 habitants. Les probabilitats que et toqui, doncs, són altes –estadísticament, al meu poble hi ha d'haver 11 A-engripats–, i l'endemà ja em veia en els annals de les pestes, amb les dècimes de febre que vaig agafar a mitja tarda i la vomitada que vaig fer a l'hora del telenotícies del vespre. Vòmits, febre, tos, dolor muscular, malestar general... era claríssim, tenia els símptomes de la grip, que amb una mica de sort no seria la vulgar estacional sinó la guai: la porcina o nova, que mata menys però et fa ser especial. L'endemà, ja es veia que el pronòstic de possible pandèmic era exagerat: la febre havia desaparegut, els vòmits no es van repetir (el més probable és que la causa no fos un virus sinó la ingestió convulsiva de seitons en vinagre, pop a la gallega i lacón amb xoriço per dinar), i ni tan sols em podia agafar al símptoma de les diarrees persistents, perquè, si bé és cert que defeco més que de costum, les deposicions continuen tirant més a sòlides que a líquides. És a dir, que ni grip A, ni grip normal, un simple constipat de canvi de temps, que, això sí, emprenya tant com una malaltia fashion.

Però no perdo l'esperança. No faig servir mocadors de paper, sinó que les mucositats les acumulo en un de roba que guardo a la butxaca (no entenc per què diuen que és tan perillós, si no vaig refregant el mocador pels morros de la gent, però doctors té l'OMS), i no em vacunaran perquè no estic en cap grup de risc... Així tinc més probabilitats d'agafar aquest hivern la grip A i que algun dia pugui explicar als meu néts que vaig sobreviure a la primera gran pandèmia del segle XXI.