Memòria

La casa dels avis tenia dues entrades. Podies accedir directament a la cuina obrint amb clau la porta petita que trobaves quan acabaves de pujar l'escala del carrer, just a la dreta, o bé entrar per la porta principal. L'entrada principal només s'obria per dins. Des de fora s'havia d'estirar la cadena que feia sonar una campana que ens avisava de les visites. La porta, ovalada i enorme, era d'una fusta negra treballada i gruixudíssima que pesava com un mort.

Aquell accés noble partia el pis en dos i donava a un distribuïdor de sostre alt, amb una gran catifa i tres portes. Una de frontal, no gaire grossa també de fusta negra que portava a les nostres habitacions (la de la meva germana i la meva) i a la cambra de bany i dues de laterals amb marc de fusta i vitralls. Si obries la de la dreta et trobaves amb el menjador de diumenges i festes assenyalades: clar i ampul·lós, amb tres portes més que entrelligaven per dins aquella zona de la casa, estava presidit per una gran taula de caoba i vuit cadires de fusta i vellut, un sofà enorme, butaques per fer tertúlia i balconada. Al costat, avituallat amb més butaques i una taula camilla central amb braser (no el vaig veure funcionar mai) i sis cadires, hi havia el treballador. La sala a on miràvem la televisió i menjàvem diàriament. Tot seguit l'office amb la nevera i un moble preciós, de marqueteria exquisida i uns altres vitralls refinadíssim, on es guardava la cristalleria a la lleixa de dalt, el pa als calaixos centrals i part de la vaixella dels diumenges a sota. I al final: la cuina estreta i llarga, l'aseo i el cuarto de la planxa. A casa dels avis les habitacions eren cuartos.

M'agradava aquella zona de la casa plena de moviment. L'office especialment. M'agradava tallar el pa amb el ganivet de serra sense preocupar-me per les engrunes que queien generosament al calaix i que després s'afegirien al pa sobrant, dur i torrat, que s'esmicolava per arrebossar croquetes.

Quan l'àvia Margarita feia la pasta de croquetes i la deixava, encara calenta, a l'office, nosaltres, tot i haver escurat la cassola de les restes d'aquella excel·lent beixamel, robàvem, d'amagat i reiteradament, amb una cullereta, petites quantitats. L'àvia ens renyava però ja hi comptava. Ara sé que li agradava.