Astigmatisme de classe

Ni les crítiques més despietades –que n'hi ha a manta– poden obviar que Artur Mas ha entès que no pot controlar tot el poder que corresponia fins ara a un president de la Generalitat. Obliguen aquest canvi, en primer lloc, el pacte electoral que van subscriure Convergència Democràtica i Esquerra Republicana. I, segonament, el mateix resultat de les eleccions. En un primer moment la distribució de responsabilitats –de poder– s'havia d'articular sobre els tres eixos polítics que integren Junts pel Sí: Convergència, Esquerra i els independents. Ara, això s'ha de forçar més, ja que, perquè hi pugui haver govern, calen els vots de la CUP. Obligat, de grat o a la força, per aquesta circumstància, Mas va fer ahir dues propostes sòlides de cessió de poder. En primer lloc, un govern dividit per àrees, on l'econòmica, per exemple, queda sota la responsabilitat d'Esquerra Republicana. Segonament, el president en funcions va oferir una qüestió de confiança precisada en el temps: deu mesos després de la constitució del govern. Ahir la CUP va votar en contra de nou, però el seu portaveu va proclamar que no és un no “enrocat”. Antonio Baños el va justificar apel·lant a “la majoria social” que cal “continuar eixamplant”. I que no deu acceptar Artur Mas com a president. Si aquesta “majoria” és només d'esquerres, s'entén l'opció. Però si aquesta “majoria” ha de ser més majoritària, no s'entén la insistència a eixamplar-la per l'“esquerra” i a escurçar-la per “la dreta”. Astigmatisme de classe.