Jaume Curbet, impressor

“Les advierto que criticar a un oficial superior del ejército por sus decisiones en el ejercicio de su mando puede constituir un delito tipificado en el Código: se enfrentan a un consejo de guerra.”

El fet havia passat a les acaballes de la processó del Corpus, quan la custòdia era portada sota pal·li per homes fornits, fins dalt de l'escalinata de la catedral, escaló per escaló, enmig d'una atapeïda multitud de fidels, clergues, músics, una companyia d'infanteria d'honor davant de la casa Pastors, gegants, capgrossos, uixers, serenos, autoritats i regidors municipals mudats. Llavors, com era de consuetud, es va començar a entonar el “crec en un Déu...”, himne devot, conegut per tothom. La multitud s'hi afegí a cor què vols, en manifestació de la seva fe.

Sonà una corneta d'ordres. Els soldats es posaren ferms. D'immediat un nou toc els manà la retirada. Els tambors ressonaren, la banda militar elevà els seus sons, i tots els militars presents –tots– baixaren les escales, s'arrengleraren i sortiren en formació per sota portes, deixant els fidels amb l'himne als llavis. Havia estat una ordre del general, que no pogué tolerar que es cantés un himne en català
–ni que fos el “crec en un Déu”– en
la seva presència.

La premsa de l'època franquista
no en va fer cap esment. Però el cap de setmana, Presència, que era a punt de distribuir-se als lectors, publicava una narració dels fets. Li va faltar temps al censor per portar-la al govern militar, i la seva resposta fou rotunda: consell de guerra. Era clar que no podíem arriscar el director, Narcís-Jordi Aragó. I aquí començava un vell i odiós procés ben conegut: desfer les quatre mil revistes, una a una, desclavar-ne les grapes, treure la pàgina maleïda, publicar-ne una de nova amb qualsevol escrit de recurs, imprimir-ho, tornar a grapar i col·leccionar. Tot el procés en un soterrani del carrer Migdia, davant del col·legi La Salle,
on Jaume Curbet tenia la impremta. Aplegava treballadors i familiars per a una feina nerviosa, que havia d'estar en poc temps, per poder distribuir la revista a l'hora prevista. I aquest fet no era singular: s'havia hagut de portar a terme força vegades, quan el censor amenaçava de segrestar tota l'edició en seguiment de la llei Fraga, si considerava que contenia extrems ofensius al règim.

Sense l'abnegació, l'entrega, l'entusiasme i l'esforç d'en Jaume, Presència no hauria subsistit. Aviat hauria plegat veles. Cal pensar que es tractava d'una impremta comercial tipogràfica avesada a fer impresos i anuncis. La perseverança de l'única impremta independent de Girona, germen de tot el que ha vingut després, es deu a Jaume Curbet, personatge tant anònim com indispensable. La seva mort ens ha colpit i calia recordar-ho.