Sant Narcís i les tradicionals Fires

Fa uns dies es van acabar les Fires i Festes de Sant Narcís, que clouen el seguit de celebracions a Catalunya i, sobretot, a les comarques de Girona. El continuisme general de les festes de Sant Narcís s'ha trencat en tres moments diferenciats: el pregó d'un Jordi Bosch excels, com diria Jordi Basté, la jornada castellera sempre motiu d'èxtasi col·lectiu i, per tancar els actes, els castells de focs d'artifici. Un pregó temàtic des de la pròpia biografia del pregoner, una mitologia nova i un format d'inauguració més obert i transversal que va donar el tret de sortida de les festes d'enguany. Però aquest any no ha estat molt reeixit segons els firaires. No és perquè ho diguin ells, que sempre apunten a la baixa, sinó perquè ho hem constatat al llarg dels dies que han durat les festes. Segur que hauria anat millor si no haguessin coincidit amb les altres festes locals, com és el cas de Banyoles. Aquí els “sants”, Narcís i Martirià, han hagut de repartir-se fidels i atraccions en una mostra més de la convivència econòmica entre el bon veïnatge. El bon temps i el pont han contribuït també a aquesta menor afluència de visitants.

El cert és que els dies de més assistència, com són Sant Narcís i Tot Sants, no hem vist la gentada d'anys anteriors. És un argument empíricament contrastat que no dóna lloc a la discussió banal. El ja gastat “Per Tots Sants, tots a Girona” enguany ha superat la prova justet. Sí, molta gent, però mal repartida i sense gastar gaire.

Tal com marca la tradició, a l'església de Sant Fèlix es va celebrar l'ofici de la missa en honor al patró de la ciutat, Sant Narcís. És l'ofici de festa major, concelebrada i presidida pel nostre bisbe Carles. L'església plena a vessar és, com cada any, un motiu de retrobada amb la litúrgia més ritualitzada i pròpia de las grans festivitats religioses. Hi assisteix la ciutat en ple, aquella que està formada per les famílies gironines de tota la vida, els religiosos i religioses, els creients, els polítics que en rengleres presidencials a banda i banda de la capçalera del presbiteri marquen territori i tots aquells altres que no es volen perdre el seguici de preveres, rectors, canonges i el mateix bisbe, ni les olors d'encens ni els cants. L'expectativa està centrada en el sermó. Un sermó que parteix de la reflexió més actual dels temes d'opinió general i des de la més estricta actualitat. La immigració a Europa, la pobresa, la unitat, la necessitat de guarir ferides i de reconciliar-se, entenc, en clara referència política. Enguany, tocant els punts clau només de passada, va fer la “goma”, és a dir, afluixant quan els altres forcen i forçant quan els altres afluixen. Enguany tocava afluixar, ja que prou forts van els polítics allà presents. Nogensmenys, les referències sibil·lines als “aires” que corren, va evidenciar que la presència política en l'acte s'havia d'aprofitar com una oportunitat per acostar posicions sovint irreconciliables. Pel que sabem avui, això no ha prosperat, de moment. No van faltar les referències a les mosques i al cartell de les festes, més propi d'un representant de Déu a la terra però que mira constantment al cel.

I finalment les festes van acabar, entre parades, xurros, copes, concerts i espectacles, amb uns focs de traca final curtets però suficients que tancaven un any més unes Fires de contenció econòmica i de racionalització de la despesa, personal i familiar, com també municipal. I fins a l'any que ve, amics, que espero tornar-les a veure i a gaudir amb salut i en companyia vostra.