El temps preciós
El dia que MCC (Mondragón Corporación Cooperativa), el primer grup empresarial del País Basc i el major grup cooperatiu del món, va patir la crisi dels electrodomèstics de la línia blanca, no ho vam interpretar com un descrèdit absolut del model cooperatiu, però sí que vam entendre que els models “alternatius”, per bé que de tan d'èxit com MCC, no viuen aïllats de l'statu quo. I pel volum de negoci a escala mundial és difícil classificar MCC en la mateixa categoria que els “anticapitalistes”. Ho explico perquè la setmana passada David Fernàndez (a 8TV) va esmentar i defensar el cooperativisme com a model empresarial.
Podem pensar que a molts, entre els quals m'incloc, ja ens agradaria que en el teixit empresarial català hi hagués (més) presència d'activitats econòmiques que tinguessin a veure amb el model cooperatiu. Però el cert és que en l'àmbit empresarial, com en tants altres, els catalans ens movem dins unes pautes, diguem-ne, “convencionals”, en què predominen les S.A., les S.L. i altres formes d'iniciativa privada semblants a les que també dominen a la resta del món, siguin governats per la dreta, el centre o l'esquerra.
Ser “anticapitalista” en un univers tallat pel patró capitalista no és fàcil ni senzill. De la mateixa manera que tampoc ho és ser marxista. En aquest cas concret, el socialisme europeu (també l'espanyol) ho va resoldre renunciant al marxisme. De la mateixa manera que tampoc és fàcil ni senzill ser republicà en un univers monàrquic. I en aquest cas concret el socialisme espanyol també ho va resoldre, aquesta vegada renunciant al republicanisme. Vaja, que no sempre es tracta de saber i voler “ser”, sinó també de saber i voler “estar”; si no, es corre el risc de no “ser” res i de no “estar” enlloc.
Vénen a tomb aquests comentaris perquè igualment es poden aplicar al cas de l'independentisme. Tampoc és fàcil ni senzill saber-se i voler-se independent en un univers que ja té repartides les independències d'acord amb una taxonomia en què tu només hi ets comptat amb l'etiqueta “ens subestatal”. Òbviament, seria un absurd optar per la fórmula que va aplicar el socialisme espanyol (renunciar al marxisme i al republicanisme): no tindria gaire sentit que l'independentisme renunciés a la independència, com tampoc tindria gaire sentit, ens pot semblar, que la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) renunciés a l'“anticapitalisme”. En canvi, afegida a la intransigència (que només et permet “ser” i la transigència (que, a més, et permet “estar”) hi ha l'adaptació de la conducta a les circumstàncies. Perquè fins i tot la falç i el martell adapten el mànec per acomodar l'eina al seu ús. És la mateixa solució de continuïtat que va assumir Mondragón Corporación Cooperativa i que li ha permès seguir sent-ne (de cooperativa) i estant-hi (en aquest gran mercat anomenat el “món”).
Els catalans nacionals (no aquells que només aspiren a ser catalans administratius) estem perdent un temps preciós, el que ens ha tocat viure. El vam començar a perdre el dia que el contingent a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació via referèndum va quedar rebaixat a la categoria de botiflers. L'independentisme exprés va colpir d'anatema el PSC, CSQP i Unió. L'independentisme exprés, confonent autodeterminació amb independència, no va saber o voler adaptar la conducta a les circumstàncies (un milió de vots del catalanisme polític reformistes, no rupturistes). I passades les eleccions l'independentisme exprés segueix perdent un temps preciós. Adaptar la conducta a les circumstàncies vol dir exactament això, sense confondre les circumstàncies. Perquè les circumstàncies són el mapa polític que ha quedat després del 27-S. Les circumstàncies no són el 8,21 % de vots de la CUP, sinó, sobretot, el conjunt.
Si MCC, tot i ser un model d'èxit, va patir una crisi (laboral) i la va saber interpretar; Junts pel Sí, que no ha arribat, malgrat l'intent, a ser un model d'èxit per bé que ha patit la crisi (electoral), també l'hauria de saber interpretar. El temps preciós que ens ha tocat viure no el podem perdre transigint amb la CUP i intransigint amb el catalanisme polític dialogant.
