Hipòcrita i cínica

La barreja de sentiments és evident. De la sensació de por i solidaritat amb els familiars de les víctimes dels atemptats de París a la d'ignorància, incertesa i impotència. I tot plegat deriva a una pregunta amb dos conceptes: per què hi ha tant de cinisme i hipocresia? A Occident rebem les conseqüències de les polítiques que s'han portat a terme al Pròxim Orient. I és cínic i hipòcrita fiar-ho tot al radicalisme dels gihadistes. Bombardejar Síria no és la solució perquè moren els mateixos innocents que si un terrorista dispara indiscriminadament en un centre comercial a Londres, a Barcelona o a Roma. Em costa de creure que els governs que es mostren consternats vulguin posar fi a aquest terrorisme. No em puc creure que no se sàpiga què fer. I, si no, deixin-me que faci dues preguntes. Si es vol resoldre, per què no s'asseuen a parlar amb els països que donen suport econòmic i cobertura política a Estat Islàmic? Qatar i l'Aràbia Saudita, principalment; no se'ls pot asseure al voltant d'una taula per exigir-los res perquè els països que haurien d'exigir tenen les mans tacades. Per què no es comença a reconèixer que la solució rau a fer justícia de veritat? Per què no es jutja per crims contra la humanitat el quartet de les Açores –Barroso, Bush, Blair i Aznar– que va planejar la guerra a l'Iraq sense preveure aquestes conseqüències que patim a Occident? Potser si hi hagués aquest acte de contrició s'instaria les monarquies del golf i d'altres països àrabs a desmantellar aquest exèrcit que es posa el nom d'Al·là a la boca per fer i desfer al seu aire. Em fa por tenir por perquè el que provoca que fets com els de París ens paralitzin és que els qui es moguin siguin uns altres, i els seus interessos no s'haurien d'imposar al goig i a la joia de viure. De voler viure en pau i en una comunitat diversa que ha de vetllar per ser justa i no hipòcrita i cínica.