‘Je suis coupable'

Sí, em vaig posar la bandera de França al perfil de Facebook durant un parell de dies. Sí, vaig dir Je suis Paris. Sí, em vaig emocionar quan Wembley va cantar La Marsellesa. I sí, vaig empatitzar amb les víctimes del 13-N. I què? He decidit no sentir-me culpable per no haver sentit amb la mateixa intensitat les víctimes d'uns dies abans a Beirut o les d'ahir a Nigèria. Això vol dir que no em saben greu aquestes morts, o que no condemno aquests altres atemptats? No, ni de bon tros. Em tinc per una bona persona i no vull que mori ningú enlloc. Simplement el que admeto –ara públicament– és que sóc incapaç d'impostar un sentiment de gravetat que no em surt amb la mateixa força que em va sorgir amb París. Imagino que al Líban han sentit més fort les víctimes de Beirut que no pas les de la capital francesa i no per això els farem cap retret moral: és tan lògic com ho és a la inversa. Però és que París ens cau a prop: físicament però també culturalment. L'atac a Beirut va ser contra una mesquita xiïta. L'atac a París, contra un restaurant, un estadi de futbol i una sala de concerts on tocava un grup que havia d'actuar d'aquí a tres setmanes a Barcelona. Per mimetisme, doncs, és normal que molta gent se senti més identificada amb la manera de divertir-se un divendres a la nit a París que no pas amb els costums religiosos d'una part del Líban. Això és precisament terrorisme: crear por en aquell pensament tan íntim de l'ésser humà: “Ostres, podia haver estat la meva família”, a París i a Beirut. I si la meva família tingués per costum anar a mesquites xiïtes possiblement hauria sorgit aquest sentiment més intens. Però no és així. I què? Je suis coupable. Prefereixo això a posturejar. I posturejar és demanar que ens emocionem igual amb París i amb Beirut, i després –quan repasses l'historial a Twitter de qui t'ha interpel·lat– comproves que, abans de París, no havien fet ni un sol tuit relacionat amb Beirut.