Les 5.25

El doctor Vicente Pozuelo Escudero va escriure avui fa quaranta anys unes ratlles magnífiques, amb una prosa molt acolorida que mirava de combinar l'emoció del patriota amb la fredor del científic. Ho va aconseguir. En aquell escrit (ho sento, però en la traducció es perd la intensitat dramàtica) deia això: “Comença, durant la matinada, la diàlisi peritoneal amb antibiòtics i ja necessita molta dopamina per mantenir la tensió. De cop, apareixen extrasístoles, s'allarga l'espai PR de l'electrocardiograma i de l'ona R, i advertim un bloqueig d'arborització. Desapareix el complex ventricular, roman l'ona P i, després, l'encefalograma és pla. Apareix la cianosi i cessen la respiració i el batec. Fem un massatge cardíac i no es recupera. Tot ha acabat. Hom procedeix a treure els tubs dels catèters, es netegen les parts on hi havia sang procedent de les puncions i les zones amb esparadraps i es prepara el cadàver per a la mascareta i l'embalsamament. S'estableix la seguretat de la mort a les 5.25, un cop s'ha objectivat l'absència de respiració, de pols i batec, i després d'haver vist l'aplanament total de les ones de l'electrocardiograma i de l'encefalograma. L'emoció dels que érem allà dins, després de l'enorme lluita de tants dies, ens té a tots aplanats. No parlem. Tenim un nus a la gola i cada un de nosaltres gasta la seva emoció com pot i mira de col·laborar en el que sigui. Un cop netejat, es disposa el cadàver, se li tanquen els ulls, i les infermeres de servei, en Juanito, en Zamorano i jo mateix li arreglem la cara i la boca, tal com es fa habitualment, però amb moltíssima tendresa.” No estic gens segur que tot s'hagi acabat. Es va acabar fa quaranta anys, al llit, i quaranta anys després es manté la llosa del seu llegat infame, que es perpetua, canvia de vestit però manté el negre de les camises i de l'ànima feixista. No cal que li diguin misses: la seva foscor perdura, viva, més enllà de la seguretat de la mort a les 5.25.