Veure visions

Jo de jove tenia un amic del PSUC. En tenia molts amb aquesta característica, però aquest de què parlo feia molta exhibició de la militància. Repartia proclames, era una veu escoltada en les assemblees i escrivia uns textos que feien tronar i ploure. El vaig deixar de veure i un dia, fa poc, em van dir que s'havia afiliat a Ciutadans, el partit anticatalanista i de dretes. Primer no m'ho vaig creure, però després d'unes indagacions vaig comprovar que la informació que m'havia arribat era certíssima. Per si no fos prou, l'altre dia em van assenyalar amb el dit un artista poc convencional i trencador que conec una mica. “No ho saps? S'ha fet de Ciutadans.” Em vaig pensar que era una broma, la conseqüència d'una informació equívoca. “No és una broma, no: en l'última campanya electoral em va trucar a casa per sol·licitar-me el vot per al partit.” Vaig excusar-lo: “Potser es tractava d'un happening, d'una acció proposta, d'una instal·lació, d'una obra efímera pensada per ser portada al Macba o al CCCB.” El meu informant em va mirar amb severitat: hi podia pujar de peus.

No ens hauríem de morir mai, que diu un amic meu per significar que cada dia és portador d'una sorpresa. O sí: si hagués aclucat abans aquests ulls humans ho hauria fet pensant que els del PSUC s'havien passat, si de cas, a ICV o al PSC o a CDC, mirin que els dic, però mai a Ciutadans. I els artistes conceptuals, igual. No riguin, que a mi no em fa riure. Des de fa uns dies em sento com el protagonista de Rinoceront, d'Ionesco. Tothom al meu voltant adopta la pell de Ciutadans, el partit que segons molts té molt a guanyar?

Vaig assistir a la presentació de l'última novel·la de l'escriptor i traductor Lluís Maria Todó que acaba de publicar Maria Bohigas, la néta de Joan Sales, a l'editorial que el seu avi va fundar. No sé si Todó és de Ciutadans però fa uns anys va signar un manifest en contra del nacionalisme juntament amb altres intel·lectuals adherits al partit. No passa res. Endavant. Ara: en un moment de la seva dissertació Todó va lamentar, com a traductor, que l'idioma francès –o els escriptors francesos pel seu compte– hagi prescindit d'un temps verbal que ara no sabria precisar amb el pretext, segons ell, de la facilitat i d'una equivocada modernitat. Com que Todó és un vistent partidari del català light, de la restricció d'alguns pronoms febles, de la supressió de paraules arcaiques i la vindicació de noves –el títol de la novel·la, L'últim mono, contravé el diccionari–, em vaig quedar veient visions i pensant que quan sortís al carrer seria el més rar de tots.