Ara torno
Seriosament
“Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprendrer más tarde –como todos los jóvenes, / yo había venido a llevarme la vida por delante”, deia Gil de Biedma al poema No volveré a ser joven. Quan és la vida la que t'atropella te n'adones, que la vida va seriosament. Cada persona, cada generació, té algun moment en què ho comprèn. I no sol ser agradable. En l'aspecte col·lectiu, això ha passat amb els recents fets tràgics de París. Ens hem sentit vulnerables (altra vegada), ens hem adonat (alguns, altra vegada) que no, que abans “envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro” i que ara és el centre de l'escenari.
I què hem de fer, quan això passa? Reaccionar ràpidament o reaccionar bé? Millor, bé. I si pot ser, amb rapidesa, també. Individualment i col·lectivament. Es pot comprendre, tot i no estar-hi d'acord, que el govern francès decideixi enviar els seus avions a bombardejar posicions d'Estat Islàmic. És per necessitat d'escenificar una reacció ràpida i contundent. Llàstima que, per exemple, no hi hagi hagut de França ni de tota la Unió Europea la mateixa reacció ràpida i contundent quan el que entrava per les fronteres no era la mort, sinó els refugiats i els immigrants que també en fugen. Volen que comprenguem l'estat de guerra d'ara, però que no els tinguem en compte les incoherències en estat de pau. Per si de cas, intentem mantenir el criteri per pensar per nosaltres mateixos i perquè no pensin per nosaltres.
A mi, per exemple, no m'han de convèncer que això és una guerra. És la guerra, ens diuen. Però no hi ha una guerra. Hi ha moltes guerres. Algunes són una mentida colossal, com la que es va fer per reaccionar als atemptats de l'11 de setembre de 2001. Fins i tot hi ha guerres que s'hi pot estar a favor de fer-les estant en contra genèricament de les guerres. Com és el cas de la d'ara amb Estat Islàmic. Aquesta no hi ha cap altra manera que fer-la. Fer-la bé, coordinadament, sobre el terreny i fins a l'aniquilació de l'enemic. Potser mai com ara l'enemic no estava tan identificat i tan localitzat sobre el territori que han conquerit amb el terror. No hi ha diàleg possible. No hi ha negociació possible. I no hi ha bonisme possible. Però s'ha de fer bé.
Perdre la innocència, entrar a l'edat adulta, com ens deia Gil de Biedma en un altre sentit, és assumir la complexitat de la realitat i fer-hi front. Perquè la vida va seriosament. Hi podem estar d'acord, amb l'única condició que no ens enganyin (més). No tornarem a ser joves.