Apadrinar escultures

Una vintena d'amics de la Unesco aplegats a la plaça de Catalunya. Molts anys en poques cares. Algun passavolant que s'hi encanta. Deu ser migdia i tocaria ser dissabte. No plou, però poc falta, i un airet esmolat remou mansament les branques del baladre que fa companyia al bust de Prudenci Bertrana. Alguna ullada de sol per l'esperança. Totes les mirades envolten el bronze de l'artista, que va modelar en guix un altre gironí, Ricard Guinó. La trobada ha de servir per encarrilar l'apadrinament de l'escultura pública per part de la fundació Bertrana. El president, Joan Domènech, es compromet a tenir-ne cura. Són les petites coses imprescindibles que mantenen el pols cultural de la vella Girona, la feina de formiga treballadora que és l'associació d'amics de la Unesco. Poc més enllà, a la plaça del Vi, una xaranga de diables i tambors ha congregat un centenar de curiosos. Les comparacions són odioses, per definició.

El nostre passat, simbolitzat dissabte en les figures de Bertrana i Guinó, Guinó i Bertrana. L'escultor, que va acabar firmant per dret al costat de Renoir les peces escultòriques (va ser les mans de Renoir esculpint). Bertrana, massa clarivident, massa sincer, massa honest. Dos gironins de volada, encara que Bertrana hagués nascut a Tordera. Dos gironins que devien servar un regust amarg de la seva ciutat, la petita Girona del tombant entre els segles XIX i XX.

Guinó, que trobem a la Viquipèdia com un “escultor francès d'origen espanyol”, va haver d'emigrar nord enllà per poder desenvolupar la seva vocació havent passat per l'escola d'arts i oficis de Girona i per Belles Arts de Barcelona. Mai no va tornar. De la seva banda, Bertrana, pintor, literat i activista cultural, escandalitzà les ments benpensants de la ciutat amb el seu Josafat, que tornava a posar Girona al mapa literari, i gosà denunciar amb Diego Ruiz la bogeria del general-heroi Álvarez de Castro.

La Girona del seu temps, més grisa i més negra que mai, ciutat levítica, ciutat de frares i militars, emmurallada, arraulida sota els campanars omnipresents, freda i humida, resclosida, no va poder oferir cap futur al jove Guinó del carrer de Sant Josep, ni va poder permetre la rebel·lia incòmode del pintor-escriptor. Tots dos van acabar lluny de la seva ciutat. Era inevitable. Penso que és bo que els dos gironins inadaptats rebin al cap dels anys el reconeixement que se'ls negà en vida. Un reconeixement compartit, en l'escultura que Guinó va fer de Bertrana.