Impunitat

“Quaranta anys després de la mort del dictador, és una vergonya que l'Estat espanyol encara no hagi passat comptes amb el seu passat totalitari.” Aquestes paraules, pronunciades per Quim Torra sobre un escenari on destacaven els noms dels milers d'assassinats pel franquisme, resumeixen prou bé el conjunt de l'acte que Òmnium Cultural va organitzar divendres, quarantè aniversari de la mort de Franco, per recordar les víctimes de la dictadura.

El clam de Torra va ressonar dins dels murs de la presó Model. I, poc després, ja se sentia a l'interior de la comissaria de Via Laietana, i al mig del Camp de la Bota, i al pati d'armes del castell de Montjuïc... I també a la resta d'escenaris que encara avui amaguen tants i tants episodis de tortures i d'assassinats.

Quatre dècades després de la mort de Franco, els demòcrates no podem estar satisfets. De fet, encara se celebren misses en honor al dictador, l'Estat encara subvenciona una fundació que duu el seu nom i encara hi ha partits polítics com ara el PP i C's que es neguen a condemnar aquell règim criminal.

Es pot entendre que els pactes de la Transició, que van impedir fer justícia, van ser un mal menor en un moment en què la cúpula de l'exèrcit estava ocupada pels mateixos que havien guanyat la guerra al costat de Franco. Es pot assumir que, en aquell moment, es prioritzés poder fer un salt endavant que superés la dictadura. El que ja és més difícil d'assimilar és que 40 anys després –havent-hi hagut governs teòricament progressistes, com els de González i Zapatero– l'oblit i el menyspreu cap a les víctimes del franquisme continuï sent tan sagnant com llavors. I que la família de Puig Antich, per exemple, si vol una reparació moral, hagi de viatjar a l'Argentina. Perquè a la justícia espanyola, en aquests temes, ni hi és ni se l'espera.