Continua depenent de nosaltres
Aquests dies d'espera en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP estan resultant francament anguniosos per a molta gent. No sols perquè l'acord no es concreta, sinó perquè cada dia que passa, cada nova declaració d'algun dels implicats, no fa sinó consolidar el pronòstic d'unes noves eleccions per a la primavera vinent, amb tots els efectes catastròfics que això pot significar per al procés. Mentrestant, el govern del PP, que creu haver redescobert un filó electoral en la duresa contra Catalunya, no para d'agredir la nostra precària autonomia amb l'agonia i el control financer, invocant fins i tot la delació dels funcionaris.
Mentre vivim aquesta espera tan llarga i tan decebedora, proliferen algunes preses de posició que, fent balanç del que ha passat darrerament, intenten cercar culpes i responsabilitats. I no em refereixo als enemics declarats del dret a decidir i de la independència, que ara no tenen cap escrúpol a connectar els anhels sobiranistes de molts catalans fins i tot amb el terrorisme gihadista. Parlo més aviat de gent simpatitzant del procés que, tanmateix, discrepen de l'evolució que han anat prenent les coses i consideren precipitades algunes decisions que s'han pres en aquests últims mesos.
Tot és opinable, és clar, i resulta relativament senzill detectar errors quan les coses no acaben de sortir tan bé com voldríem. Així, alguns que van propugnar el vot per la CUP, i que van fer-ho amb l'argument que al final tots els vots sumarien a favor d'un govern independentista d'ampli espectre, ara troben que buscar l'aliança de determinats socis era una temeritat i que el resultat electoral ens condueix, de fet, al col·lapse. I com que ara ens trobem en la impotència de formar govern, recuperen la vella cançó que recomanava haver convocat les eleccions catalanes un cop ja sabéssim quin resultat haurien tingut les eleccions generals espanyoles.
És, aquest, un argument que particularment em resulta incomprensible, sobretot quan tot fa pensar que es formarà un futur govern espanyol encapçalat pel PP, amb un ajut, des de dins o des de fora, d'un partit encara més nacionalista com Ciudadanos: qualsevol altra hipòtesi resulta francament improbable, almenys ara com ara. És a dir, comptat i debatut, un govern agressivament espanyolista. Si això és així, ¿creuen de debò, aquests analistes, que el panorama hauria estat gaire diferent? Hauríem comprovat un cop més, això és ben cert, que els governs d'Espanya no tenien cap oferta interessant a fer-nos –ben al contrari– i que, per tant, s'hauria esvaït per molt de temps la més remota possibilitat de ni tan sols acostar-nos a l'expectativa d'un referèndum acordat i legal, que és el seu desideràtum.
Haver accelerat, doncs, l'opció independentista amb unes eleccions anticipades i amb la declaració del Parlament pot haver estat una mesura discutible –sobretot, és clar, si no hi ha cap govern que pugui mirar d'aplicar-la–, però refiar un cop més el canvi polític a Espanya significa frustrar el dret a decidir sense cap previsió de calendari viable a curt o a mitjà termini. ¿Què calia fer, doncs? ¿Havíem de refredar la pressa o l'esperança de tants milers de persones esperant dels governs de Madrid algun utòpic canvi d'actitud en els temps que vindran?
La conclusió és que el panorama a Catalunya és segurament descoratjador, però continuem sent nosaltres, els catalans, els qui tenim a les mans la possibilitat d'un avenç efectiu. El procés continua depenent de nosaltres. És cert que podem malaguanyar aquesta oportunitat pels nostres desacords interns o per un partidisme mal entès, però tenir la temptació de deixar l'exercici del dret a decidir a mercè de la dinàmica política espanyola em sembla encara molt més il·lusori. De manera que podem passar tots els comptes que vulguem sobre les decisions que s'hagin pres, però no culpem del que està succeint aquells que, encertats o no, van decidir que calia donar la veu al poble tan aviat com fos possible.
