La normalitat

Diumenge passat el Col·lectiu Ovidi Montllor va fer la gala de lliurament dels premis que porten el nom del cantant d'Alcoi. La va fer al Palau de la Música de València, que deu anys justos abans havia estat ocupat, en una acció inaudita, pels cantants i músics per a denunciar l'apartheid contra la llengua i la cultura pròpies –i faig servir la paraula apartheid perquè és la que aleshores va popularitzar l'actual president de les Corts, Enric Morera.

En aquests deu anys la música valenciana, rica i plural, ha estat una de les puntes de llança de la batalla per fer fora del govern el PP. Diumenge els polítics que formen el nou govern ho van voler reconèixer assistint-hi a la gala, el president Puig, la vicepresidenta Oltra i el president de les Corts, Morera.

Ximo Puig va protagonitzar un dels moments més interessants de la nit quan va lliurar el premi als Obrint Pas. Els va demanar que es repensaren la decisió de retirar-se, demanda que va provocar l'aplaudiment del públic i els somriures dels músics, poc acostumats, sembla, al #PressingObrintPas.

El que em va sorprendre més, però, va ser la familiaritat que els polítics valencians d'avui demostren amb la cançó en català. Des de Raimon a Pi de la Serra, des de Llach a Pau Alabajos és evident que als dos palaus avui mana una gent que el país l'ha mamat i per a qui tot això no és només una façana. Vist des de València, i des del tarannà dels anteriors governants, això és un canvi d'una dimensió estratosfèrica.

Canvi que dilluns mateix es va tornar a posar en relleu a Brussel·les, quan el conseller de Cultura Vicent Marzà va intervenir en el consell de ministres d'esports de la UE i ho va fer, evidentment, en català. Un gest de normalitat tan indiscutible com balsàmica. Tan esperada durant tants anys com emocionant avui.